S'Estelella.

Els dies de perdre no són dies de guanyar.

A les sis i mitja del matí ja m'estaven trucant per telèfon els més agosarats. En Jaume Amengual Serapio, el primer que ha provat d'efectuar la travessia des de la badia de Palma a bord del Brandó, no ho ha vist gens clar i ha tornat arrera, ... i és clar, si en Jaume no ha gosat passar ja he intuït que no ho farien els altres. De fet, a mesura que transcorria el matí m'han anat trucant des de Portocolom i Cala Gamba, rebent cada vegada el mateix missatge.

Una vertadera llàstima, perquè s'havien mobilitzat prop de vint barques amb les seves respectives tripulacions. Ho teníem tot organitzat, però el vent ens ha jugat una mala passada i ens hem vist obligats a suspendre la trobada o, si més no, a postergar llur celebració. Vint-i-quatre nusos de component nordest, ... quasi res.

Ja m'havia imaginat a mi mateix menjant plàcidament sota l'envelat de l'Alzina, davant la Platja de Ses Covetes amb la resta de tripulants i d'altres convidats d'excepció que s'havien apuntat, ... i només vos haig de dir una cosa, al llarg d'aquesta propera setmana dinaré i soparé de trampó gairebé cada dia.

Cala Rajada - Portocolom

Dissabte, divuit de juliol.
Tres hores de travessia amb la mar una mica moguda i el cel ennuvolat.
Per berenar, dues tallades de meló, ... un eriçó dolç com la mel.

No tot consisteix en traslladar la barca d'un port a l'altre i no em cansaré de repetir que entorn a l'Alzina hi ha un grup de voluntaris sense la participació dels quals resultaria inviable la seva dinamització.
Mentre en Biel Rosselló i un servidor efectuàvem la travessia, el nostre amic Francesc Gomis, que ens acompanyà fins a Cala Rajada amb el seu cotxe, també ens passà a recollir al Port de Felanitx.

Arribàrem cap a les dotze del migdia i aprofitàrem l'avinentesa per a omplir el dipòsit de combustible, deixant la barca a punt pel proper cap de setmana. Per cert, coincidírem amb els mariners de la Balear, amb els que conversàrem una estona abans d'amarrar l'Alzina al Moll d'en Pereió. Mentrestant, en Xesc Gomis i en Jaume Cifre ja ens estaven esperant per tal de donar-nos la guia del mort i fermar les barbetes.

D'això se'n diu suport logístic, ... servei d'intendència.

Antoni Josep Munar Reus

Càlida acollida.

Tant per part del públic com dels membres del comitè que organitza les festes de La Mare de Déu del Carme, constituït bàsicament per pescadors professionals, tot i que el grup de voluntaris i voluntàries que també hi contribueixen és d'allò més nombrós.

Els gabellins i gabellines en poden estar orgullosos i des d'aquí els fem arribar la nostra enhorabona i el nostre reconèixement.

La presència de l'Alzina havia generat moltes expectatives, tal i com ho demostren els articles publicats a la revista digital Cap Vermell (http://www.capvermell.org/index.php?option=com_content&task=view&id=4375&Itemid=1) i el fet que totes les places estessin reservades, motiu de més com perquè ens involucréssim de valent en la materialització de les activitats programades.

Bona part dels tripulants arribàrem a Cala Rajada la nit del divendres (David Oliver, Jaume Rosselló i qui subscriu aquestes línies). Després de sopar ens reunírem amb els principals coordinadors dels actes, amb els que setmanes abans havíem contactat per telèfon o per correu electrònic, però que no coneixíem personalment, ... i aprofitaré l'avinentesa per a contar-vos una anècdota força divertida.

Cap a les onze del vespre em trucà pel mòbil en Joan Fuster, patró i armador del llagut de pesca Hispaniola 2000, i es produí la típica escena en que dues persones intenten localitzar-se enmig d'un allau de gent. Després de l'actuació d'un grup de ball de bot, s'estava celebrant una singular cursa en la que els participants en comptes de portar un dorsal anaven desfressats. Era com una mena de gimcana que el programa de festes ja definia com "La processó va per dins (...). Cursa estrambòtica per a adults." Molt bé, doncs en Joan, telèfon en mà i parlant amb mi, finalment comparegué amb un vestit de dona escotadíssim i el tall de la falda per sobre dels genolls. Els xoquins que portava no hi deien gaire amb aquell conjunt tan ajustat i suggerent, però haig d'admetre que li quedava bé, ... i és clar, el primer que ens digué fou, - "que sapigueu que normalment no vaig així vestit pel carrer ...". Podeu comptar les rialles que férem, però amb simpatia i un gran sentit de l'humor suportà esportivament les bromes que li férem durant el transcórrer de l'agradable revetlla que s'allargà fins a les tres i mitja de la matinada, tot i que abans passà per ca seva a mudar-se. Per cert, ... quedà segon a la classificació general.

Nissagues de pescadors.

En un marc incomparable, cómodament asseguts a la fresca a l'esplanada del moll, ben aviat s'hi afegiren altres pescadors i amics. En Tomeu Álvarez Alzina, - nebot de mestre Joan i mestre Bartomeu Alzina Amorós -, en Joan Ramon, patró major de la confraria, i en Tomeu Garau, patró del llagut Climent, ... i és clar, quin havia de ser el tema de conversa?, doncs aquell que més ens agrada. Per deformació professional i vocacional parlàrem de barques, de tècniques de pesca, de la localització de pesqueres, de la Fira de la Llampuga, de receptes de cuina i de la reserva marina, sol·licitada i promoguda per la mateixa Confraria de Pescadors de Cala Rajada.
Animada conversa, sí senyor, però l'endemà ens havíem d'aixecar molt d'hora.

Sortides guiades.

Dissabte dia onze.

Incorporació de tripulants: Antoni Vidal i el nostre patró, Biel Rosselló, posaren una mica d'ordre a bord perquè la resta de mariners estaven una mica espessos.

A les deu del matí s'embarcaven els primers convidats, a més a més per dret propi, car m'estic referint als familiars dels germans Alzina, els armadors dels que ja us hem parlat en diverses ocasions, però dels que podrem aportar-vos molta més informació gràcies als documents i testimonis que ens facilitaren i que ben aviat publicarem.

Fou una sortida molt emotiva, fou tot un plaer conèixe'ls i agraím de tot cor la seva participació: Antònia i Bartomeu Ávarez Alzina, Daniel Jesús Garau, Poncio Garau Vaquer, Angelita Díaz López de Castro, Laura Martín Robres, Emilio Álvarez Díaz i Emilio Álvarez García.

Poc abans tinguérem l'ocasió de saludar a madò Maria Alzina Amorós, vertadera patrona major de l'Alzina, i que a conseqüència de la seva avançada edat no pogué embarcar-se. Des d'aquí li fem arribar una abraçada ben forta. Per molts anys.

Bateig de mar.

Mentrestant, cap a les quatre de l'horabaixa del mateix dissabte sortírem per fora ensems altres tres barques de pesca, l'Hispaniola 2000, el Vima i el Nova Princesa, posant rumb cap a S'Agulló. Un cop fondejats a n'aquesta caleta d'aigües transparents i arena blanca, nadàrem i berenàrem plegats enmig d'un ambient molt festiu, tornant a port unes hores més tard.

Deixeu-me que vos expliqui que també s'embarcà per primera vegada amb nosaltres n'Urko Berrioategortua, que setmanes enrere s'havia oferit per a reforçar la borsa de tripulants. Esperam comptar amb la seva participació en un futur.

Diumenge dia dotze.

Jornada intensa. Efectuàrem altres quatre sortides d'una durada aproximada de dues hores. A les deu del matí, a les dotze del migdia i a les quatre i a les sis de l'horabaixa. Els membres de la tripulació ens anàrem rellevant, però així i tot acabàrem extenuats, encara que de molt bon grat. Amb l'Alzina s'embarcaren un total de trenta-quatre persones a les que intentàrem mostrar algunes de les peculiaritats del seu aparell.

I després de plegar veles, arreglar l'eixàrcia i tapar la barca, tinguérem el temps just per a dutxar-nos perquè ens esperava un altre compromís força important. Abans del concert d'en Biel Majoral, que es celebraria poques hores després a l'aire lliure, a una petita eixampla del passeig que uneix el moll amb Cala Gat, a les nou i mitja del capvespre, posta de sol, David Oliver Ramon ens oferí una interessant conferència sobre els orígens de la vela llatina i llur posterior desenvolupament en presència d'un nombrós públic.

Pel que fa a la processó marítima i a pesar que ens havíem compromès a participar-hi, per qüetions alienes a la nostra voluntat no podrem fer-ho. Amb tot, aquest proper dissabte passarem a recollir la barca per tal d'efectuar la travessia fins a Portocolom, on romandrà amarrada fins el dia vint-i-quatre de juliol, data a partir de la qual ens traslladarem amb la resta d'unitats de la flota felanitxera fins a S'Estelella, on es celebrarà la trobada de llaguts clàssics organitzada pel Club Nàutic S'Arenal i el Club Nàutic S'Estanyol de Migjorn amb el patrocini de l'Ajuntament de Llucmajor.

_______________

Aquesta fou, en definitiva, la nostra contribució a les festes de La Mare de Déu del Carme i agraím a tots els nostres amics gabellins la seva deferència i amabilitat, en especial als pescadors. En una paraula, ... què hem quedat convidats per a tornar. Al capdavall, el vincle que uneix Cala Rajada amb l'Alzina és tan fort i ens han acollit tan bé, que en un futur hem de repetir l'experiència, ... vengui de llevant o de ponent.

Antoni Josep Munar Reus

L'Alzina ja és a Cala Rajada.

Diumenge dia cinc de juliol.

Nou hores de travessia que al final se'ns feren curtes.

Partírem del Portitxol molt prest, armant abans el botaló, i quan sortí el sol ja havíem avançat un bon tros. "La badia de Palma és molt ampla", - digué a pesar de tot en Toni Vidal, un amic nostre de Manacor que ens acompanyà i que està més acostumat a navegar per la costa de llevant. Per paga, tan bon punt divisàrem les primeres ratxes d'oratge hissàrem el floc.

Mentrestant, a l'alçada de La Regana férem una cosa força important, ... berenar de pa amb sobrassada vella. Els ciutadans no ho tenim tan bé com en Toni per a menjar pa bo i sobrassada feta en casa, ... i és clar, en David i un servidor ens hi abordàrem de valent. Aigua fresqueta, una mica més de pa i dels botifarrons que vaig portar de ca nostra no en quedà ni un.

I ara ve la part més bona. Panxa plena, en David Oliver i en Toni agafaren pellet i a dormir s'ha dit. Els molt punyeteros feren servir les armilles salvavides de matalàs, ... i ja em diràs, des del Cap Blanc i fins que no arribàrem a Portocolom no es despertaren, ... i un servidor fent timó, ... tot sol com un ca. Aquests dos tenen una barra tremenda.

Sigui el que sigui, com que s'aixecaren d'allò més descansats, de sobte els entrà una hiperactivitat descomunal. "Què trobau al·lots si hissem la major?", ... i si el patró diu això, què hi poden fer els mariners?. "Quan hàgim deixat l'entrada del port, emproa't - em digué en David.

Floc arriat, a llevar la funda de lona que fem servir per a protegir la vela i amollar badafions. No faltaren espectadors ocasionals perquè a les dotze del migdia aquella zona estava força concorreguda, encara que no sé si les persones que s'embarquen a bord d'aquestes llanxes tan ràpides poden realment gaudir del paisatge o percatar-se de la presència d'altres barques. Tanmateix no entenen que els que naveguem a vela portem la maniobra restringida. Si al manco minvessin la marxa o naveguessin més per fora, però amb la dificultat afegida d'haver de sortejar les ones que provoquen el cert és que les maniobres que efectuàrem no resultaren gens senzilles. Amb tot, ens en sortírem prou bé.

Bufava de ponent amb baula de llebeig i després ho vaig entendre tot. En David tingué una gran idea, perquè tot plegat ens ajudà a distreure'ns. Per paga el vent ens entrava per l'aleta d'estribord i així és com navegàrem fins al Cap Vermell, amb la major que a més a més ens proveí de l'ombra sota la qual dinàrem poc després.

Albergínies farcides i un trampó amb dues llaunetes de tonyina, i venga mullar pa, ... i el règim a fer moltes grosses de punyetes. De postres, síndria fresqueta i altra vegada en Toni Vidal ens donà una alegria tremenda. Havia portat tres cervesetes ...!

Començava a distingir-se el Far de Capdepera amb claredat, a pesar de la calitja, i després de franquejar el Cap Vermell, - amb l'espectacular entrada de les Coves d'Artà, ... o de Capdepera com diria la meva mare que és gabellina -, decidírem arriar i plegar l'aparell, incloent el botaló. Quina guerra de baixa intensitat que tenen armada els artanencs i els gabellins.

Mentrestant, ja ens havíem posat en contacte amb el servei de marineria del Port de Cala Rajada, que ens indicà el lloc on finalment amarràrem l'Alzina de proa, just al costat de les barques de pesca, ... que és on li correspon romandre per naturalesa. D'això se'n diu dret adquirit. Seixanta-quatre anys després el llagut roman al moll de pescadors on es procedí a la seva primera fusa.

Eren les tres de l'horabaixa i el sol queia plomat. Sense cap ombra que ens amparés, hissàrem l'antena amb la vela ben plegada, acabàrem de fixar les maniobres, preparàrem el que havíem de desembarcar i tapàrem. Semblava com si ens haguéssim dutxat, però després de refrescar-nos una mica encara tinguérem temps de prendre'ns un cafè asseguts a la terrassa del bar del moll fins que arribà el nostre amic Biel Rosselló, que s'està recuperant d'una delicada intervenció a la columna i que no hauria de cobrir distàncies tan llargues conduint, però és més caparrut que el peix de xarxa i entre becar una estoneta després de dinar i veure la final de Wimbledon cómodament assegut al seu sofà, - què és el que farien la immensa majoria de mortals -, o passar a recollir-nos a n'aquella mala hora, escollí la segona opció. Així doncs, a la seva tossudesa hi hauríem d'afegir una certa dosi de masoquisme.

Aprofitaré l'avinentesa per a avançar-vos alguns detalls sobre el programa de les festes de La Mare de Déu del Carme (del 5 al 16 de juliol). Un calendari ben atapeït:

S'organitzarà un homenatge als hereus dels primers armadors del llagut i del mestre d'aixa que el construí.

David Oliver oferirà una conferència sobre l'aparell de l'Alzina durant la revetlla del dissabte.

Al llarg del proper cap de setmana hem previst efectuar un total de sis sortides guiades. Això és tant com dir que la tripulació se'n portarà una bona pallissa. Per cert, el comitè de festes ens ha confirmat que totes les places estan reservades.

Dia quinze participarem a la processó marítima i quan hagi finalitzat la cerimònia posarem rumb cap a la nostra propera destinació, Portocolom.

Us mantindrem informats.

_______________________

Antoni Josep Munar Reus

ITINERARIS ALZINA TEMPORADA 2009

Per tal d'acomplir amb la seva missió de "barca-museu", es presenta aquesta temporada el primer itinerari cultural que es portarà a terme.

Es tracta d'una ruta per les paraules que inclourà una aproximació al tema dels canvis toponímics produïts als espais costaners, així com un apropament a la terminologia marinera.

Aviat vos informarem del calendari.

Esperam que siguin del vostre interès i que col.laborin a la difusió de la cultura marítima.

I Trofeu Illes Balears - Club Nàutic Sa Ràpita

Fotografia Pep Lluís Miró - Mallorca Press

Malgrat les adversitats, el darrer cap de setmana del mes de maig, l'Alzina ha participat en el I Trofeu Illes Balears. En Tem Tomàs i en Pere Bonet s'han responsabilitzat dels trasllats de l'embarcació entre el Club Nàutic S'Arenal i el Club Nàutic Sa Ràpita, lloc de celebració de la regata.

En Jaume Amengual patronejà l'Alzina a les proves disputades el dissabte i el diumenge. Entre els tripulants que hi varen anar a bord hi troban a n'en Jaume Rosselló, en Bernat, na Marga.

Volem agrair a totes les persones mencionades i a les que no hen esmentat però que han posat el seu granet per tal de fer possible la participació de la barca en aquest esdeveniment.

Volem també destacar la participació d'embarcacions de l'illa veïna, Menorca, com el Besitos.

VELES de COTÓ

Agraeixo en primer lloc al nostre amic Jaume Rosselló el seguiment que en fa a la seva web de les activitats que estem realitzant a bord del nostre llagut. El títol d'un dels seus comentaris, "Les veles de l'Alzina", em serveix d'excusa per a plantejar una qüestió que està passant desapercebuda.

Confeccionades per Josep Matheu Blanquet, un dels millors mestres artesans de les nostres illes, les veles de l'Alzina són de cotó. Amb els punys reforçats amb retalls de pell i la ralinga sargida per fora, es constitueixen per elles mateixes en un dels elements més interessants del conjunt, tant des d'un punt de vista estètic com etnològic. Això sense comptar amb l'harmoniosa disposició dels vessos i de les faixes de rissos, que augmenta encara més l'interès.

Un altre dia parlarem de l'eixàrcia que, tal i com haureu observat a les imatges que circulen per la xarxa, és d'allò més austera, ... i encara ho serà més. Amb tot, aquestes dades no revestirien major transcendència si no fos perquè la immensa majoria d'armadors de la flota llatina han optat al llarg d'aquests darrers anys per altres materials més moderns a l'hora d'aparellar les seves barques. No és que ho qüestioni, ans al contrari, sóc el primer que participo sempre que puc a les regates que es convoquen de cap a cap d'any. D'altra banda, no cal oblidar que d'ençà de les darreries dels anys vuitanta són moltíssims els bastiments que s'han recuperat per tal d'incorporar-los als circuits esportius, als que també hauríem d'afegir els de nova construcció. Tenim l'exemple del Llatí (1994) i del Nicator (1997), dos bots de vint-i-cinc pams d'eslora dissenyats i construïts pel meu pare, Antoni Munar Colom, amb la clara finalitat d'obtenir el seu màxim rendiment navegant a vela, i així ho constaten les seves enfuades línies d'aigua. També hem d'incloure el bot Cabrera (2007), construït pels alumnes de l'Escola de Mestres d'Aixa del Consell de Mallorca sota la direcció de Jaume Cifre Bermejo.

No cal dubtar, doncs, que el saludable esperit competitiu que presideix aquestes convocatòries és el factor que més ha contribuït a la preservació i dinamització de la flota, però que no s'enfadin alguns patrons si dic que aquest mateix esperit sovint tendeix a desvirtuar la genuïnitat dels bastiments i de llurs respectius aparells, al manco des d'una perspectiva rigorosament patrimonial.

Competició esportiva versus preservació del patrimoni flotant.

Són ambdós conceptes irreconciliables?. Durant el transcórrer de les jornades sobre marina tradicional celebrades l'any 1998 a Palamós (Promediterrània-98, 27 i 28 de juny), - organitzades per L'Estrop, l'Ajuntament de Palamós i el Museu de la Pesca d'aquesta mateixa localitat de la Costa Brava -, ja vaig manifestar els meus dubtes envers aquesta espinosa qüestió, fonamentant la meva intervenció en l'exposició dels detalls que separen ambdues tendències fins al punt de convertir-les en incompatibles, sobretot si tenim en compte la guerra de materials que es desfermà a la primeria i que provocà una pèrdua significativa de registres, així com la introducció de modificacions agressives que afectaven l'estructura del vaixell o el seu disseny original. Sortosament, les darreres actualitzacions sofertes pels reglaments de regata han corregit algunes d'aquestes desafortunades tergiversacions, compaginant sensibilitats i establint uns mínims tàcitament acceptats.

Aquell plantejament provocà en el seu moment l'enfadament i el rebuig d'un sector d'armadors i segueix induint hores d'ara enceses discusions, sense oblidar l'escissió que patí la classe de vela llatina i que s'atribuí al nucli dur d'un grup radical de talibans encapçalat per David Oliver Ramon, un mullah d'allò més integrista amb el que algunes vegades m'han relacionat si bé m'agradaria clarificar que no hi tinc res a veure.

En qualsevol cas i a pesar que estem parlant de móns no del tot antagònics, però que representen maneres de pensar i navegar diferents, del diàleg constructiu entre els defensors d'ambdues opcions sorgí el respecte i la impressió compartida de contribuir a la consecució d'un mateix propòsit. Al capdavall, allò que ens separa és la curolla que ens empeny a desenvolupar una mateixa activitat, ... navegar, i no crec pas que sigui un escull infranquejable. Personalment, gaudeixo igual d'embarcar-me amb el Nicator i lluitar per virar els primers la boia d'arribada, que de sortir per fora amb l'Alzina i governar maniobres més tradicionals, participant a les trobades de barques clàssiques. Crec que d'això se'n diu osmosi.

Malgrat tot, trobar la justa mesura no resulta gens fàcil. Noltros som els primers que ens hem topat amb tota mena de dificultats a l'hora d'aparellar l'Alzina. M'estic referint a tots aquells elements que no s'avenen amb el nostre discurs, però que ens hem vist obligats a incorporar perquè així ho exigeix l'autoritat marítima i el sentit comú. Són elements vinculats al govern de la barca i a la seguretat de llurs tripulants, que hem procurat ocultar o dissimular tot perseguint l'objectiu de preservar al màxim l'autenticitat del llagut per tal de convertir-lo en eco-museu flotant.

Un cop definits els eixos entorn als quals vertebrem cadascun de nosaltres les respectives actuacions, igualment legítims, caldrà abordar el tema que ens ocupa.

Llegendes urbanes.

A pesar del que hem exposat fins ara, si optes pel cotó a l'hora de confeccionar les teves veles sorgiran veus crítiques que qüestionaran la rendibilitat d'aquest tipus de teixit. Al llarg d'aquests darrers anys he escoltat hipòtesis de tots els colors: "... de veles de cotó ja no se'n fan, aquest material ha deixat de comercialitzar-se", "el cotó és molt delicat i sempre hi hauràs d'estar al damunt", "el cotó es podreix, el seu manteniment resulta molt costós i al cap d'un parell d'anys hauràs de comprar unes veles noves".

Per tal de rebatre aquests postulats hauria de bastar que us contés que mentre no disposàrem dels diners suficients per a comprar unes veles noves, en David Oliver i jo sortírem a navegar en nombroses ocasions amb les del llagut Grumete, que ens regalà el meu pare i que foren confeccionades allà cap als anys seixanta. Quaranta i busques d'anys després efectuàrem els primers assajos amb el Nueva Catalina fent servir un triquet i un floc que, a pesar del temps transcorregut, lluïen d'allò més bé. També haig de dir que no guanyàrem cap regata i que gairebé sempre arribàvem els darrers, però ja hem parlat abans d'aquest tema i no cal insistir-hi més, ... el cas és que arribàrem.

En certa mesura, aquestes reminiscències palesen la pèrdua de la memòria col·lectiva, un dels aspectes que més ens preocupen. A pesar de tot, la cadena de transmissió oral no s'ha trencat i els nostres pares o els nostres avis ens poden explicar amb tota mena de detalls com ho feien per a conservar les veles en condicions òptimes d'ús, ... només els hem d'escoltar.

Què fem si plou i les veles s'impregnen d'aigua de pluja?. Convé netejar-les sovint amb aigua dolça per tal d'eliminar el salnitre adherit?. Són preguntes que només un cercle reduït d'entesos saben respondre amb autoritat, però per tal de no perdre el fil argumental ja trobarem altres ocasions per a parlar del seu correcte manteniment, que d'entrada us confessaré que no resulta gens dificultós, tant i més si considerem que actualment existeixen empreses que es dediquen al tractament i neteja de qualsevol tipus de material, ja bé sigui aquest sintètic o natural.

Mentrestant, que quedi clar que el cotó és un teixit de gran qualitat i que la seva durabilitat va més enllà de la que pugui oferir qualsevol altra matèria primera. Ho dic sobretot perquè, si del que estem parlant és d'alta competició, unes veles de dacron o de kevlar també s'han de canviar de tant en tant perquè amb el propi ús es deformen i deixen de ser competitives.

Ja que hem abordat aquest assumpte m'agradaria afegir un nou dilema, aquesta vegada des d'una perspectiva més ecològica. El cotó és un teixit cent per cent natural, al manco el que hem escollit per l'Alzina, una circumstància que en comptes de distorsionar els nostres esquemes el que fa és enriquir-los i omplir-los de continguts. Pensen alguns que és aquesta una aposta massa expeditiva i dubten del seu assoliment, però és molt més respectuosa amb l'entorn, molt més neta. És un model basat en l'ús de matèries primeres naturals, renovables i reciclables.

Què fem amb unes veles de kevlar o dacron quan deixin de ser útils?. Quin segon ús podrien rebre?. Es poden reciclar?. El cotó, en canvi, resulta més rendible i un cop finalitzat el seu cicle útil llur reciclatge no genera cap tipus de problema.

El temps acabarà per dilucidar qualsevol dubte i si les nostres expectatives es compleixen, transcorreguts vint anys l'Alzina seguirà arborant les mateixes veles, ... i si per mala sort els hem de reparar i porten algun pegat o retall, doncs encara semblaran més autèntiques. Ja en parlarem arribada l'hora i si m'haig de retractar ho faré, però n'estic segur de guanyar aquestes messions i que passaran molts més anys abans que ens plantegem la necessitat de substituir-les per unes de noves. Fins i tot després seguiran suscitant un indubtable interès museològic.

Altres fórmules més ràpides d'aclarir dubtes: sortiu a navegar amb nosaltres i comprovareu la versatilitat del nostre aparell i la consistència de les veles, circumstàncies que com ja he dit abans i amb total independència de la qualitat del teixit, s'han d'atribuir a l'art i a la professionalitat del mestre veler que les confeccionà.

______________________

Antoni Josep Munar Reus