Dins el context d'un dels darrers comentaris que penjàrem al nostre blog ja us vaig avançar que els familiars dels primers armadors de l'Alzina ens havien facilitat importants documents vinculats al llagut.
Bartomeu Álvarez Alzina, nebot de mestre Joan i mestre Bartomeu Alzina Amorós, em deixà un voluminós llibre de comptabilitat segellat pel Jutjat Municipal de Capdepera on hi anotaren, entre d'altres conceptes, les captures realitzades entre 1955 i 1960. Es distingeixen dues caligrafies, una d'elles molt clara, i pel fet d'escriure en primera persona intueixo que probablement pertany a un dels patrons, encara que no puc determinar amb quin dels dos germans es correspon. L'ortografia és més que acceptable, a pesar que es detecta clarament la influència del mallorquí per sobre del castellà. És per això que hom pot llegir "séntimos", en comptes de "céntimos".
He invertit uns quants dies en buidar els seus continguts, que intentaré resumir després d'haver-los contrastat detingudament amb els testimonis orals que recollírem l'any passat. Allà cap al mes de juliol, Ignasi Barceló Fullana i qui subscriu aquestes línies arribàrem fins a Cala Rajada i ens entrevistàrem amb alguns informadors, enregistrant les pertinents converses a una cinta magnetofònica (seguim emprant el mateix mètode d'en Pedro Picapiedra ...). Poc abans havíem contactat amb el patró major i el secretari de la Confraria de Pescadors, d'una banda, i amb Jaume Fuster Alzina, que treballa a l'Institut Social de la Marina, de l'altra, amb l'esperança de localitzar documents rellevants als respectius arxius, però la recerca resultà del tot infructuosa. En trobareu referències a la memòria que publicàrem sobre les actuacions portades a terme al llarg de 2008. En qualsevol cas i a pesar de la lògica decepció experimentada, agraírem als nostres amics gabellins llur esforç.
Malgrat tot, quan anàrem a berenar a la cafeteria del moll ens percatàrem de la presència d'un grup de jubilats amb els que poc després encetàrem una interessant conversa. Espontàniament ens començaren a contar múltiples anècdotes associades a la barca, al mestre d'aixa que la construí, als seus armadors i a les modalitats de pesca que solien practicar, de les que en prenguérem bona nota. Els testimonis aportats foren unànims i coincidents i no observàrem cap discrepança o diversitat de parers, però calia contrastar-los amb d'altres fonts d'informació i això és precisament el que hem assolit.
Captures declarades.
Alguns dels fulls del llibre estan dividits en un total de sis columnes on hi figuren la data, el nom de l'espècie capturada, el seu pes, el preu estipulat pel mercat, els guanys obtinguts i les parts. Pel que fa al repartiment del benefici, he intentat esbrinar el nombre de fraccions en que es dividia i probablement fossin deu, tot i que ignoro el nombre de mariners que anaven embarcats.
A continuació relaciono les espècies més comunes anotades. A pesar que el text està escrit en espanyol, - com no podia ser d'altra manera en aquella època -, resulta curiós que la majoria de noms de peixos o crustacis s'especifiquin en català.
Mentrestant, al costat de cadascuna d'elles vos exposo els preus que se'n pagaven en aquell temps, així com les oscil·lacions que aquests experimentaven (extracte, dades pertanyents al periode comprès entre 1955 i 1956).
- Llagostes: Entre 60 i 112 pessetes per quilo. Els preus més cars es corresponen amb la temporada estival, ... d'aquí llur pronunciada fluctuació. Sabem que la pescaven amb nanses en aigües menorquines, però allà no la podien vendre i és per això que després de conservar-la a l'interior dels vivers dels que podien disposar, transcorreguda la setmana tornaven a Cala Rajada per tal de despatxar-la. Això explica el perquè al llibre de registre només hi figuren les captures setmanals. Segons els testimonis recollits, "partien el dilluns i si el temps ho permetia tornaven a port el dijous, arribant l'endemà al migdia".
- Llomàntols: 12 pts/kg.
- Cranques: 12 pts/kg.
- Calamars: 16-25 pts/kg. Alternaven la pesca a l'encesa amb la de la llagosta. Així ho palesen les partides declarades simultàniament a la confraria de pescadors.
- Mussoles: 12-15 pts/kg.
- Quissones: 6 pts/kg.
- Gatvaires: 7 pts/kg.
- Bastina: 2,50 pts/kg. Per a aquells que no ho sàpiguen, quan els pescadors parlen de bastina s'estan referint als "peixos sense escata de la família dels taurons i les rajades. (...) Els donen aquest nom genèric per poder-los vendre, perquè el nom propi de cada peix lleva a la gent les ganes de comprar-lo. Peix de classe inferior poc agradable per a menjar. Refranyer popular: El millor que té sa bastina és s'espina". Això explica el mòdic preu que en feien pagar. Font consultada: Diccionari Alcover-Moll, en endavant DCVB, que és l'abreviatura més convencional. Etimològicament prové del llatí bestina, derivat de besta, és a dir, bestienc, en el sentit de "peixos carnissers o poc comestibles".
- Serrans: 11-14 pts/kg.
- Peix de prémer: 16 pts/kg.
- Dèntols: 20 pts/kg.
- Anfóssos: 25 pts/kg.
- Pàgueres: 25-32 pts/kg.
- Llampugues: 7-10 pts/kg.
I és clar, si sabem el peix que agafaven també podem intuir les tècniques de pesca i els ormejos que utilitzaven, tant i més quan he pogut corroborar-ho indagant i comparant un altre concepte força rellevant. I és que heu de saber que els germans Alzina també tingueren cura de reflectir totes les despeses relacionades amb el manteniment de la barca i dels estris de pesca. D'altra banda, repetiré un cop més que les dades analitzades concorden amb les que ens aportaren diferents informadors, circumstància que em permet concloure que pescaven la llagosta amb nanses, que pescaven els calamars a l'encesa, que calaven xarxes a pesar que fos aquesta la modalitat que menys els agradava, que també calaven palangres, - tot i que no puc determinar si aquests eren de fons o de superfície, encara que em decantaria per la primera opció -, i com és obvi, doncs no podien faltar les llampugueres, les arts amb les que capturaven aquesta espècie tan preada a Cala Rajada.
Aquests són els items que he seguit per a arribar a les conclusions abans esmentades. A l'exhaustiva relació de despeses suportades, hi trobem les següents referències implícites.
- Llagosta: Es fa menció de les mateixes nanses i del proveïment d'esca. Amb tot, hi ha un parell d'anotacions que us haig de confessar que m'han desconhortat i que fan referència a la compra de cinquanta quilos de joncs i de deu feixos de canyís procedents de Ciutadella, a raó de 25 pessetes cada feix. Si no empraven aquest material per a la confecció de cofes o nanses, ... perquè el feien servir? (18 de març de 1958).
- Xarxes: Cap de diferents mides, plom, - que aleshores ja es pagava a raó de quinze pessetes el quilo -, suro i anotacions del pagament de les hores efectuades per un adobador o mestre xarxer. "He entregado la cantidad de mil sien pesetas por el trabajo de armar cuatro artes" (15 de maig de 1960). Fins i tot s'en fa menció del nom del destinatari: "Toledo el redero".
- Palangres: Hams i fil de nylon. Cal destacar que aquest darrer producte no entrà al mercat illenc fins a la primeria dels anys cinquanta, perquè mentrestant solia emprar-se pèl de cuc, una "fibra molt resistent, brillant, que s'obté del budell dels cucs de seda sotmesos a una maceració en vinagre i que serveix per a lligar l'ham i mantenir-lo a certa distància de la canya o palangre que el sosté (...). També s'anomena pèl de seda i en substitució d'ell s'empra així mateix pèl de cavall" (DCVB). "Al nylon el portaven de França", - em comenten altres pescadors veterans als que també he tingut la fortuna d'entrevistar. "Era molt car i molt escàs", i efectivament, els germans Alzina el pagaren a noranta cèntims el metre (1956). D'altra banda i segons l'entrada registrada a la pàgina 397, corresponent al dia 18 de març de 1958, s'especifica l'adquisició del material per a la confecció de quaranta palangres: 600 metres de nylon i 1.200 hams, així com el preu estipulat per cadascun, a raó de 150 pessetes per palangre. He trobat una entrada similar el dia 15 de febrer de 1959, que al·ludeix la compra d'altres vint palangres i de mil hams del número 7.
- Pesca a l'encesa: Una modalitat que com ja he explicat abans compaginaven amb la pesca de la llagosta. Trobarem registres associats a la compra de làmpares, de fundes de cotó, de poteres i del manteniment dels fanals, que segurament s'alimentaven amb carbur o benzina.
- Llampuga: El saient comptable de dia 22 d'octubre de 1956 ens parla de la compra d'un total d'onze moles de cap (inversió de 1.007 ptes.), especificant que s'utilitzaren per a la confecció de llampugueres. També s'esmenten els pedrals. A títol informatiu heu de saber que en llenguatge mariner una mola és, entre d'altres accepcions igualment marineres, un "munt de corda plegada en forma de voltes circulars superposades, de manera que resti el conjunt clar i fàcil de desembolicar" (DCVB).
Pel que fa al volum de les captures, vos exposo alguns exemples a l'atzar: l'any 1955 tancaren l'exercici declarant haver capturat una mica més de 898 quilos de llagosta, obtinguent un benefici brut de 61.705 pessetes de les d'un temps; durant el transcórrer de la segona quinzena del mes de setembre de 1956 arribaren a pescar 201 quilos de llampuga, tancant l'exercici amb un total de 812,500 quilos de llagosta per un valor de 73.120 pessetes, però és clar, ... no sempre anava tan bé i és per això que trobam curioses anotacions d'un dels patrons, queixant-se de que del 30 de març i fins al 13 d'abril de 1957 només havien pogut sortir per fora a llevar les nanses una sola vegada. Més endavant escriu, "(...) con mucho mal tiempo y sin coger ninguna langosta" (27 d'abril del mateix any).
Altres curiositats.
Que aquest llibre és un petit tresor no cal dubtar-ho. La informació que se'n pot extreure és d'allò més abundosa i diversa. De fet, són tantes les referències que hi figuren que no sé com resumir-les o classificar-les.
D'entrada i per defecte professional, vos comentaré la que més ha despertat el meu interès: "275,85 pesetas por un par de remos para el bote". És a dir, que cal suposar que el llagut Alzina disposava d'un bot auxiliar, tot i que del seu nom o de la seva matrícula no en sabem res.
Un altre registre força significatiu al·ludeix a un sorteig efectuat per la confraria de pescadors, probablement de Cala Rajada, en el que participaren aportant una tarifa de sis pessetes, - "a razón de tres pesetas por suerte". El que no sabem és a quina modalitat de pesca es referia el sorteig en qüestió.
A més de les despeses associades al propi manteniment de la barca, distingint el material de la mà d'obra, també trobam referències sobre els despatxos a la Capitania Marítima, així com d'altres despeses generals. Aquests són alguns dels conceptes que he seleccionat per a compartir-los amb vosaltres:
- Despatx de la barca: 311 pessetes.
- Montepío: 38 pts.
- Assegurança mèdica: 40 pts.
- Subsidi d'enfermetat: 40 pts.
Eren tan escrupolosos que fins i tot he localitzat una partida de tres pessetes destinada a la compra d'espelmes, especificant que eren per a proveir-se de llum a bord, circumstància que ens permet especular amb la possibilitat que hi dormissin sovint.
Queden també reflectits alguns desplaçaments a Palma, motiu pel qual podem saber el que costava el correu des de Capdepera fins Artà, el valor d'un tiquet de tren des d'Artà fins a Palma, el que pagaren els mariners i el motorista de l'allotjament a un hostal de Ciutat i fins i tot el que costava una trucada de telèfon, l'enviament d'un telegrama o el menú d'una cantina.
Anècdotes que ens transporten als anys cinquanta i que ens parlen del modus vivendi d'aquell temps, ... i resulta com a mínim significatiu que la majoria de persones que visqueren aquella època precària coincideixin a l'hora de declarar que tanmateix no l'anyoren.
___________________________
Antoni Josep Munar Reus.
