Emplaçament del futur museu a l'antiga fàbrica Ormaza
La fotografia que reproduïm, l’agafam d’una noticia publicada ara fa menys d’un any al diari El Correo de Vizcaya, en la qual s'anunciava la pròxima apertura del centre d’interpretació conserver de la ciutat de Bermeo. La realització del projecte suposava la culminació d’unes iniciatives començades l’any 2003, amb l’objectiu de la recuperac ió del patrimoni marítim i la identitat pesquera dintre d’una perspectiva i enfocament d’oferta turística.
http://www.elcorreo.com/vizcaya/20090308/vizcaya/bermeo-abrira-museo-sector-20090308.html
Poc temps després, i ja durant aquest any, el diari cantàbric El diario Montañés, publicava la desídia que s’havia instal·lat en la gestió del Museo Marítimo del Cantábrico, el qual es trobava en aquest moment amb un gran contenidor, però sense una dotació pressupostària i sense un equip de professionals que el pogués portar endavant. Hores d’ara, explica el seu director José Luis Casado Soto, l’avaluació que es pot fer és la de que la institució, malgrat la gran despesa realitzada, no funciona com a vertader museu i no dona garantia a la gran tasca realitzada en la recollida i investigació portada a terme.
http://www.eldiariomontanes.es/v/20100620/cantabria/museo-maritimo-existe-despues-20100620.html
La darrera de les notícies que ens deixa amb el mateix malestar que l’anterior, i que evidencia els diferents models i la crisi d’alguns d’ells, es produeix fa una sèrie de dies i es correspon amb el nostre àmbit local: El Diario de Mallorca del passat 5 de novembre publicava que "El Museo de la Mar se clausura por motivos económicos".
http://www.diariodemallorca.es/sociedad-cultura/2010/11/05/museu-mar-clausura-febrero-motivos-economicos/617232.html
Fot. J. Mora
La notícia resulta terriblement preocupant i alarmant: el fet de què es tanqui en temporada baixa no és una cosa nova perquè ja s’havia fet anys enrere durant el mes de desembre. Ara bé, sí que ens preocupa (sobretot amb els antecedents que hi ha en aquesta illa sobre tancament de museus marítims), el que no se solucioni el problema del manteniment de les seves despeses corrents, ja que això podria agravar-se i no trobar una solució en un futur.
Evidentment, encara que el turisme de temporada baixa sigui més reduït, també hem de dir que precisament es tracta d’un turisme individual, familiar o de tercera edat, que agafa cotxe o fa excursions, per lo qual, el tancament durant tots aquests mesos lleva del circuit o dels possibles itineraris el centre. De la mateixa manera, també els grups d’escolars que visiten el museu, i cal dir que la gestió del museu en aquests darrers anys ha estat molt encertada en el tema, no trobaran la possibilitat de conèixer –lo.
Potser l’Ajuntament de Sóller es podria replantejar el tema, per tal de trobar una solució menys dràstica i utilitzar fórmules intermèdies en què s’obrís al públic uns dies determinats i sota petició (de la mateixa manera que fa el Far de Portopí). S’ha de dir que el fet d’evitar unes despeses, no evita que les peces que es troben al seu interior s’hagin d’anar controlant o revisant, per lo qual cal que es facin els controls necessaris de temperatura i humitat ordinaris.
Potser també és el moment de fer una crida al sector social ja que cada vegada es fa més necessària la seva col·laboració i la participació. En els grans museus (Museu Marítim de Brcelona, sigui per cas) s’utilitzen fórmules com les del lloguer d’espais per a activitats específiques. La capella seria un espai idoni per a actes específics que podrien ajudar al manteniment del museu. Evidentment, tot allò que el museu pogués generar hauria de poder revertir en ell mateix.
Per la nostra banda, hem de dir que l’Associació d’Amics se solidaritza i recolza la tasca portada a terme per les dues persones que han treballat fins aquest moment: n’Aina i na Pilar que amb esforç, dedicació i estima han treballat de valent – com a bones solleriques- en què el centre prosperi en activitats i continguts.
Uns dies de vacances ens han permès visitar altres terres, i com no, altres mars. Un canvi d'aires sempre resulta positiu perquè afavoreix l'intercanvi d'idees i coneixements. Tanmateix, també cal dir que moltes vegades veure les propostes d'altres indrets ens provoca una certa enveja al veure l'interès que genera la història i el patrimoni marítim i les apostes que es fan en aquesta vessant. Potser ens caldrà anar obrint els ulls mostrant algunes de les coses més interessants que hem vist, per tal d'intentar moure inèrcies parescudes en les nostres institucions i alliberar-nos d'aquest ensopiment que ens caracteritza en matèria cultural: vergonya cavallers, vergonya!
L'àrea que hem recorregut aquest darrers dies es caracteritza per ser eminentment marinera, i ho és en molts dels seus aspectes, ja que a més a més de la vivència o pervivència de la seva memòria i del seu passat, també hi ha la implicació actual en la seva conservació i difusió.
En concret ens referim al nord de França, i particularment a la ciutat de Nantes, capital del País del Loira; a les ciutats bretones de St-Malo i Cancale i ja en Normandia, a Bayeux i Honfleur.
Pel que fa a Nantes, "filla del riu i de l'oceà", es tracta d'una ciutat estratègica per la seva obertura cap a l'Atlàntic en una zona mitjancera entre la vall del Loira; Bretanya (a la qual ha estat unida històricament) i el Poitou. Encreuament fronterer, la ciutat ha tret profit de la seva ubicació i dels seus elements naturals, els quals li han donat al llarg dels temps els seus trets més singulars: el món fluvial i el món marítim.
Nantes participa ja d'importants relacions comercials des de l'epòca galorromana, però l'auge i la hegemonia l'aconsegueix a partir del segle XVII, i sobretot, durant el segle XVIII, moment en què, com a factoria de la Companyia de les Índies Orientals, controla les rutes de l'Orient i obre noves rutes cap a Amèrica i Àfrica. A més a més de l'intercanvi de productes locals, com són la sal de Guérande i Bourgneuf; els vins del Loira i els teixits bretons; l'activitat pesquera del bacallà de Terranova, o la importació de productes exòtics i luxuriosos de la Xina i les Indies, el port de Nantes assoleix un paper important en el tràfic d'esclaus fins el 1831, moment en què es prohibeix la trata de negres, encara que ja era il.legal des de l'any 1816.
El museu d'Història de Nantes (www.chateau-nantes.fr) emplaçat en l'imponent Castell dels ducs de Bretanya, presenta el seu discurs general precisament en la relació de la ciutat amb l'aigua.
Secció de la maqueta de vaixell negrer que mostra la distribució de la càrrega (Museu d'història de Nantes)
La ciutat de Saint-Malo, per la seva banda se presenta com a una imponent ciutat emmurallada. Només arribar, s’imposa el seu port, en el qual hi ha cabuda per les activitats habituals del dia a dia però també per a la història: una rèplica d’una fragata corsària de tres pals, l’Étoile du Roy, del 1745, amb una recreació de la seva vida abord, causa l’admiració dels turistes que s’apleguen i, malgrat el mal temps que amenaça, tots esperen el moment de poder embarcar-hi.
Traspassada la porta de la murada, el recorregut ens obliga de manera gairebé involuntària a pujar a la part alta per tal de veure el meravellós espectacle que la badia ens ofereix. Devant nosaltres, l’île du grand Bé, lloc de peregrinatge de tot aquell visitant que vol veure el lloc d'enterrament de l'escriptor romàntic maluí François de Chateaubriant. Posteriorment, visita al Musée d’histoire du château de Saint-Malo i el Musée des Cap-Horniers. El primer, ubicat al torreó i Torre General, evoca el passat marítim de la ciutat des del segle XVI fins al segle XX. Malgrat que el seu discurs no se presenta de manera tant clara a com es fa al museu de la ciutat de Nantes, si és cert que la col·lecció és en general molt interessant, configurant-se alguns àmbits de manera molt atractiva i didàctica, (és el cas del tema de la gran pesca a Terranova). Entre les peces més emblemàtiques a les quals farem esment, un gran mascaró de proa; material etnològic divers, com roba de pescadors i també objectes històrics peculiars, com la coberteria utilitzada pel corsari Robert Surcouf. Al Museu des Cap-Horniers, ubicat a la torre Solidor, es mostra la història de les grans navegacions del comerç per la ruta del cap, des de la seva descoberta fins a la fi de la navegació a vela el primer quart del segle XX.
Pel que podreu observar en la pàgina web de la ciutat, actualment s'està treballant en la seu d’una nova institució museística: un museu marítim de nova planta que donarà cabuda a material recuperat de campanyes arqueològiques subaquàtiques així com permetrà la integració d’altres peces en un discurs més elaborat. Podreu trobar informació a la seva web: www.ville-saint-malo.fr/culture-les musees
Rèplica de fragata corsària del segle XVIII de tres pals: Étoile du Roy
Detall de proa de l'embarcació, amb el seu mascaró
Doris amb tot els estris de pesca
Maqueta de distribució de les feines en un vaixell bacallaner
Diferents tipologies de ganivets utilitzats per als diferents talls
Cancale, molt pròxima a Saint-Malo, és famosa per la seva producció d'ostres. Els turistes s’hi apleguen als nombrosos restaurants per a degustar-les ben acompanyades d’un fresc muscadet, el vi típic de la regió.
Per a nosaltres, resulta indispensable la visita a una de les embarcacions pesqueres més representatives de la zona de la badia de Mont Saint-Michel: les bisquines.
Si als començaments del segle XX les bisquines eren embarcacions que es podien veure de manera habitual, avui en dia persisteix la seva memòria gràcies a les rèpliques realitzades: el 1982 es botava
Malauradament, no ens va ser possible navegar-hi. Posarem esment a organitzar-nos millor en una pròxima visita.
Al llarg del nostre recorregut una petita entrada a la zona de Normandia. A la ciutat de Bayeux, resulta obligada la visita a la tapisseria de la conquesta d’Anglaterra, la qual ens sorprén amb una magnífica rèplica a l'entrada. En aquest cas es tracta del Thorvald, un kirkevald o vaixell utilitzat de manera normal entre els habitants noruecs per fer la travessa als fiords per anar a l’església.
Aquesta rèplica, realitzada a l’any 1997 utilitzant els mateixos materials emprats al segle X segons un model del 1850, va provar al 1998 que era capaç de navegar, al igual que ho feren els seus ancestres.
Per a finalitzar aquest recorregut, una petita ressenya a la deliciosa localitat d'Honfleur. Situada de manera estratègica en la desembocadura del Sena, del seu pintoresc port han sortit exploradors com Samuel de Champlain el 1608, el futur fundador de la ciutat canadenca del Quebec; o Cavelier de la Salle, qui salpà el 1681 cap a Amèrica, on fundà la ciutat de Louisiana, en honor del rei Louis XIV. Durant els segles XVII i XVIII Honfleur amplià el seu port amb la construcció del Vieux Bassin i del Bassin de l'Est. En aquests moments participà activament en les rutes comercials amb Àfrica i les Indies.
Actualment, encara es manté com a un actiu port de pesca d'on parteixen gambes, vieires i verats cap a l'interior. De la seva història marinera, un museu al port a l'església de Saint Étienne, així com les famoses festes dels pescadors, en són bons testimonis del seu record.
Façana de l'esgésia de Saint Étienne, seu del Museu Marítim d'Honfleur
Vista del seu port
