dilluns, 31 d’agost de 2009

CALENDARI SORTIDES


Dates:

-19 i 24 de setembre.

-10; 24 i 31 d'octubre.

Horari: de 9.00 fins a les 14,00 hores.

Donatius:

-15€ Adults

-10€ Socis del Club Nàutic S'Arenal.

-10€ Socis de l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca.

-5€ Joves entre 10 i 14 anys.

Edat mínima: 10 anys.

Capacitat màxima de cada sortida: 6 persones.

Les inscripcions i el pagament es faran a la secció de vela del Club Nàutic S'Arenal.

Per a qualsevol dubte adreçau-vos al telèfon 971.44.01.42 de dilluns a divendres, de 10.00 a 13.00 hores.

Atesa la limitació de places que suposa l'espai de l'embarcació, resulta del tot necessari reservar plaça. Cal portar roba còmoda. L'activitat queda sotmesa als condicionants climàtics. En cas de no poder portar-se a terme, es permet canviar la data o tornar els doblers.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Voluntaris.

Divendres dia catorze d'agost.

Era d'obligat compliment. Cercàvem la manera d'agrair als nostres amics el que havien fet per nosaltres i se'ns va ocórrer organitzar una sortida testimonial amb l'Alzina. Vos estic parlant d'un nombrós grup de voluntaris que durant el transcórrer de 2007 ens ajudaren a traslladar a l'interior de les Coves de Bellver totes les barques que custodia l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca, prop de vint bastiments de diferents tipologies que d'ençà de 2004 havíem anat concentrant a una nau situada entre S'Horta i Portocolom. D'aquí prové precisament el nom amb el que batejàrem la iniciativa, el Projecte Sa Nau, perquè es tractava d'una antiga granja molt ben orientada i proveïda d'un doble sostre que garantia la correcta conservació del nostre estol d'embarcacions, procedents la majoria d'elles de donacions efectuades per particulars, per algunes administracions públiques o que havien causat baixa a la llista tercera de pesca professional.

Anys enrere havíem intentat convèncer a les autoritats competents sobre la necessitat d'habilitar un espai que reunís les condicions adients per a materialitzar el nostre objectiu, però a pesar que també ens adrecàrem al sector privat i a determinades fundacions i entitats bancàries, les nostres gestions no prosperaren. És per això que optàrem per llogar el local abans esmentat, on hi començàrem a dipositar embarcacions a partir de l'estiu de 2004. El Vírgen de Fátima fou dels primers, un llagut procedent de la llista tercera que tenia el seu port base a la Colònia de Sant Jordi. Després es produí un goteix constant de bastiments que rescatàrem de diferents indrets de l'illa. Bots, pasteres, gussis, motors antics, ... sempre que revestissin un cert interès patrimonial portàvem a terme la mateixa operació. En Josep Massot Tejedor s'encuidava dels tràmits administratius per a validar la seva donació, mentre que un servidor es responsabilitzava dels trasllats.

Però l'any 2007 ens veiérem obligats a abandonar la nau per qüestions alienes a la nostra voluntat i a força de pregar aconseguírem que l'Ajuntament de Palma ens concedís un espai alternatiu. Gràcies a les gestions realitzades per Josep Massot ens permeteren ocupar una de les caves de Bellver i començà una nova diàspora.
En David Oliver Ramon ho especifica clarament a l'article que recentment ha publicat al seu blog
El títol és prou eloqüent per ell mateix, "Sobre un home que transportava barques (...)". No m'ho havien dit mai.

Sigui el que sigui i a pesar dels gratificants comentaris d'en David, no vaig actuar tot sol. Sempre presumeixo de que sóc molt afortunat i de que tinc més amics dels que probablement mereixo. Per paga han de bravejar quan poden i em complau comentar-vos que cada vegada que havíem de moure una barca només ho havia de suggerir als meus amics del Cos de bombers de l'Aeroport de Palma i automàticament s'oferien un parell de colles de voluntaris. Una vegada està bé i dues també, però crec recordar que arribàrem a efectuar més de trenta maniobres tot just disposant del nostre enginy i d'un instrumental més aviat rudimentari.

La junta rectora de l'AAMMM escoltà les nostres propostes i començàrem per les embarcacions més petites, que com és obvi no implicaven tants problemes logístics. No obstant això, recordo una de les operacions més complicades i em servirà d'exemple per a destacar el grau de dificultat que aquestes comportaven, ... i això que només es tractava d'un bot de vint-i-dos pams d'eslora.


L'Alzina estacionat als envoltants de la nau, poc abans de traslladar-lo a Son Bonet per tal de procedir a llur restauració.

Una panyora o un botó de mostra.

Cala Llombards. Un horabaixa qualsevol entre setmana de la primavera de 2005.

La viuda del propietari del Semar, que a més de signar el pertinent contracte de donació ens mostrà els secrets, - és a dir, els amagatalls que la seva família utilitzà durant la postguerra per a dipositar-hi els carragaments procedents del contraban -, era la segona vegada que ens obria les portes de l'escar a l'interior del qual hi romania el bot, que es conservava en bon estat. Aquesta vegada ens acompanyà Jaume Cifre Bermejo, mestre d'aixa felanitxer, perquè el nostre principal repte consistia en superar el pronunciat espai buit que restava entre la barraca i la mar, ... i no ho veiem gens clar.
Hauria d'haver començat per explicar-vos que les fortes tempestes de l'hivern anterior s'havien engolit literalment el llenegall, aïllant l'escar i deixant anar la rissaga els enderrocs pels envoltants. No sé si heu tingut la sort de visitar aquesta emblemàtica cala, que com ja he escrit abans amaga molts més tresors dels que estan a la vista, però a força d'estudiar-nos el terreny arribàrem a la conclusió de que hauríem d'improvisar una mena de llitera o d'escala proveïda d'uns travessers prou resistents com per a suportar el pes del bot, i que fos prou llarga com per a procedir a la seva fusa en condicions. Acordàrem que en Jaume Cifre s'encuidaria de confeccionar-la, mentre que jo havia de reclutar un grup de primera intervenció. Un dels tres companys que s'oferiren és afeccionat a l'escalada i preparà el seu equip i altres estris que agafàrem del parc de bombers: caps, grillons de seguretat i un polispast.
Pocs dies després ens desplaçàrem fins a Llombards amb el meu cotxe. Cap al migdia ens esperava el nostre amic Jaume amb la consistent passarel·la que havia construït i el més problemàtic consistí en assegurar-la entre les roques. De fet, amb l'aigua que ens cobria la cintura vam haver d'amuntegar nombrosos pedrals per tal d'anivellar-la. Després de fermar dos caps de seguretat al Semar disposàrem una barra de través per sobre de la regala que ens ajudà a conservar-lo en equilibri, mentre la resta d'operaris frenaven l'embranzida que anava agafant a causa del pronunciat rost del trespol. El tram més difícil fou sens dubte el de la passarel·la, però a pesar que no poguérem evitar que es trenqués l'escua de babord, ens en sortírem prou bé.

El Semar tot just després de la seva accidentada fusa a Cala Llombards.

Un cop en surada vaig saltar a bord i mentre els companys començaven a desmuntar l'aparatós dispositiu que havíem armat, vaig neutralitzar les petites vies d'aigua que s'havien declarat amb una mica de sèu i un parell de bolles d'estopa, armant tot seguit els rems per tal d'acostar-me al llagut que m'estava esperant a l'entrada de la cala. En Jeroni Maura Pujol, un gran amic del meu pare, és el patró del Dorado i disposa d'un amarrament al Port de Cala Figuera de Santanyí, que és cap on em portà de remolc tal i com havíem planificat. Allà podríem disposar d'un llenegall i d'una esplanada prou ampla i accessible que facilités l'avarament i la posterior maniobra de càrrega del bot, mentre que a la platja de Cala Llombards hagués resultat del tot impossible i ni tan sols ens ho plantejàrem.
La mar estava una mica remoguda i vam haver de reduir la marxa, circumstància que demorà la nostra arribada. Mentrestant, els meus amics ja feia estona que havien arribat a Cala Figuera i ens esperaven plàcidament asseguts a la terrassa d'un bar des d'on es domina la bocana del port. No els resultà difícil detectar la presència d'un llagut remolcant un bot i de seguida s'acostaren a l'avarador on finalment deixàrem estacionat el Semar, a l'espera que un transportista el traslladés fins a la nau de Portocolom.
Una petita odissea com haureu pogut comprovar. Una jornada intensa que implicà la coordinada participació de sis persones que dedicaren el seu temps de forma totalment altruïsta. Què més es pot demanar?.
I és clar, si moure un bot de vint-i-dos pams pot arribar a reportar tants problemes, imagineu-vos un llagut de trenta-sis pams o de quaranta-dos. Amb independència de si efectuàrem les maniobres a Portocolom o si ho férem a Bellver, - perquè el cert és que aquestes barques s'han passejat per mitja Mallorca sense arribar a concretar amb certesa el lloc idoni on poder-les concentrar, palesant així el poc interès que desperta llur preservació -, cal destacar que els transportistes als que ja ajudàvem a carregar el vaixell al camió en els punts de partida, tot just es limitaven a descarregar-lo davant dels portals de cadascun dels indrets esmentats. Pel que fa a les Coves de Bellver, en David Oliver comenta al seu article algunes de les serioses dificultats amb les que topàrem, sobretot a conseqüència de la baixa altura del sostre de la cava que ens assignaren. D'altra banda, és el mateix que ens passava amb els portals d'accés de la nau de Portocolom. Això és tant com dir que bona part de les maniobres s'havien d'efectuar a mà, fent servir corrons, parats, alçaprems, ternals, molt de sèu i molt d'enginy per tal d'evitar accidents o desperfectes. Això sí, com ja us he dit abans disposàrem en tot moment d'un capital humà de primera categoria. Repartint els nostres esforços, recuperàrem les antigues tècniques emprades pels nostres pares i padrins a l'hora d'avarar les seves barques, ... i també recuperàrem algunes paraules i expressions que actualment estan en desús i que servien per a definir-les.

Records d'infantesa.
Avís per a navegants. Es tracta d'un incís. Aquells que es vulguin estalviar la lectura dels dos següents capítols que demostren que qui els escriu s'està desviant del tema que ens ocupa, ho poden fer sense contemplacions.
Els dos clubs nàutics que hi ha a la meva barriada són dels més antics de Mallorca. A Ca'n Pere Antoni també hi havia un mollet i els pescadors avaraven sovint les seves barques a la platja. Quan arribava el mal temps tothom es mobilitzava per a deixar-les a redòs i quan els mestres d'aixa enllestien un nou bastiment la gent s'implicava en el seu trasllat des dels obradors fins al Club Marítim del Molinar de Llevant o el Club Nàutic Portitxol, on disposaven de llenegalls i gigres. Com és obvi, també recordo que cada vegada que el meu pare construïa un llagut els seus amics l'ajudaven a treure'l de la drassana i a portar-lo fins a l'avarador pels carrerons del barri. Qui més qui manco tenia una barca, i és clar, un dia per tu i un altre dia per mi.
Un cap i un barret.

Dirigien l'operació els més entesos i la resta del personal es repartia entorn a la barca per tal de conservar-la "en balanç", a l'espera de les instruccions precises que es traduïen en expressions molt concretes. "Catxa de popa", "Catxeu i revireu cap a estribord" (ja us explicaré un altre dia el que significa catxar en llenguatge mariner). Una mena de codi integrat per un conjunt de veus i locucions genèriques que definien cadascuna de les maniobres que s'havien d'executar.
Fins que arribà el progrés i la modernitat, arraconant els vells costums i totes aquestes paraules que senzillament han deixat d'utilitzar-se. Per cert, en circumstàncies semblants li enflocaren al meu pare el seu malnom, ... que he heretat de rebot i sense tenir-ne cap culpa perquè ni tan sols era nat.

Amb tot, sóc conscient que he espinzellat una sèrie de conceptes prou rellevants com perquè els tornem a abordar amb major deteniment. Ho faré més endavant i m'agradarà compartir amb vosaltres totes aquestes inquietuds, ... el tema del voluntariat, del sobrenom del meu estimat mestre, de les paraules perdudes i de les Coves de Bellver, però per tal de no perdre el fil argumental no ens quedarà més remei que reprendre'l.

Agraïments.

Deixeu-me que us conti que fa vint-i-dos anys que em vaig incorporar al Servei de Salvament i Extinció d'Incendis de l'Aeroport de Son Sant Joan, la qual cosa significa que sóc dels més veterans i estic en disposició d'assegurar que els bombers més joves són els que estan més preparats. M'ho direu a mi que a pesar de les experiències viscudes no els arribo a la sola de les sabates. També són els més entusiastes. Ho porten a la sang i a més d'anar sobrats físicament, la formació que han rebut, la seva capacitat resolutiva aplicada en els moments més crítics i el seu bagatge professional són d'admirar.

A més d'un servidor i del nostre patró, Gabriel Rosselló Torres, s'embarcaren amb l'Alzina en Jaume Puigros Llull, Francesc Plaza Muñoz, Llorenç Trujillo Porcuna, Miquel Mas Pereiro i Miquel Riutort Riutort, i per tal de complaure a la resta d'amics que tenen el mateix dret adquirit haurem d'efectuar altres sortides.

Espero no deixar-me'n cap: Antoni Casas Bestard, Antoni Moll Lladó, Antoni Merino Ortíz, Enric Campins Santucci, Guillem Marquès Alomar, Ivan García Santos, Jaume Canyelles Homar, Juan Antonio Ferreiro Flores, Joan Joaneda Bota, Joan Munar Roca i Víctor García Viejo.
A tots ells, ... gràcies de tot cor. Això no es paga amb diners.

Em comprometo a organitzar una megafesta a la meva drassana, el mateix escenari on hem celebrat moltes altres bauxes. Aquesta serà la fórmula ideal per a reunir-los a tots i així ens podrem fer una foto de família. Fa més d'un any que en parlem, però sóc més caparrut que el peix de xarxa i tanmateix la convocaré.
En tot cas ho faré a partir de la segona quinzena d'octubre, perquè mentrestant em dedicaré a d'altres curolles que no em mantindran del tot apartat de les barques, a pesar que sempre ha estat aquesta la meva intenció. M'estic referint a una maravellosa maqueta d'un llagut desproveït de coberta que roman exposada al Museu d'Història de Manacor. La seva directora, Magdalena Salas Burguera, em proposà presentar la peça del mes, ... en aquest cas del mes de setembre. Si consulteu la seva web ho entendreu de seguida. Es tracta d'una iniciativa molt pràctica. Cada mes es presenta a la Torre dels Enagenistes una peça incorporada al museu, celebrant una conferència oferida pels experts en cada matèria, ja bé es tracti de ceràmica, d'àmfores, d'alguna troballa de les excavacions arqueològiques que es realitzen als jaciments del municipi o d'alguna de les maquetes de la col·lecció de miniatures. Després es confecciona la pertinent fitxa museística i es penja a la mateixa web.
Com tantes altres vegades, em vaig trobar estret i vaig pregar a David Oliver que em donés una mà. M'encuidaré d'explicar al públic assistent alguns conceptes tecnològics vinculats al model reduït, mentre que en David abordarà aspectes històrics associats a la tipologia representada, que ja vos puc avançar que són d'allò més interessants.

Hi esteu tots convidats. A les 17:15 hores del dissabte dia dotze de setembre.
__________________
Antoni Josep Munar Reus

dimecres, 5 d’agost de 2009

Document inèdit.

Dins el context d'un dels darrers comentaris que penjàrem al nostre blog ja us vaig avançar que els familiars dels primers armadors de l'Alzina ens havien facilitat importants documents vinculats al llagut.
Bartomeu Álvarez Alzina, nebot de mestre Joan i mestre Bartomeu Alzina Amorós, em deixà un voluminós llibre de comptabilitat segellat pel Jutjat Municipal de Capdepera on hi anotaren, entre d'altres conceptes, les captures realitzades entre 1955 i 1960. Es distingeixen dues caligrafies, una d'elles molt clara, i pel fet d'escriure en primera persona intueixo que probablement pertany a un dels patrons, encara que no puc determinar amb quin dels dos germans es correspon. L'ortografia és més que acceptable, a pesar que es detecta clarament la influència del mallorquí per sobre del castellà. És per això que hom pot llegir "séntimos", en comptes de "céntimos".
He invertit uns quants dies en buidar els seus continguts, que intentaré resumir després d'haver-los contrastat detingudament amb els testimonis orals que recollírem l'any passat. Allà cap al mes de juliol, Ignasi Barceló Fullana i qui subscriu aquestes línies arribàrem fins a Cala Rajada i ens entrevistàrem amb alguns informadors, enregistrant les pertinents converses a una cinta magnetofònica (seguim emprant el mateix mètode d'en Pedro Picapiedra ...). Poc abans havíem contactat amb el patró major i el secretari de la Confraria de Pescadors, d'una banda, i amb Jaume Fuster Alzina, que treballa a l'Institut Social de la Marina, de l'altra, amb l'esperança de localitzar documents rellevants als respectius arxius, però la recerca resultà del tot infructuosa. En trobareu referències a la memòria que publicàrem sobre les actuacions portades a terme al llarg de 2008. En qualsevol cas i a pesar de la lògica decepció experimentada, agraírem als nostres amics gabellins llur esforç.
Malgrat tot, quan anàrem a berenar a la cafeteria del moll ens percatàrem de la presència d'un grup de jubilats amb els que poc després encetàrem una interessant conversa. Espontàniament ens començaren a contar múltiples anècdotes associades a la barca, al mestre d'aixa que la construí, als seus armadors i a les modalitats de pesca que solien practicar, de les que en prenguérem bona nota. Els testimonis aportats foren unànims i coincidents i no observàrem cap discrepança o diversitat de parers, però calia contrastar-los amb d'altres fonts d'informació i això és precisament el que hem assolit.
Captures declarades.

Alguns dels fulls del llibre estan dividits en un total de sis columnes on hi figuren la data, el nom de l'espècie capturada, el seu pes, el preu estipulat pel mercat, els guanys obtinguts i les parts. Pel que fa al repartiment del benefici, he intentat esbrinar el nombre de fraccions en que es dividia i probablement fossin deu, tot i que ignoro el nombre de mariners que anaven embarcats.
A continuació relaciono les espècies més comunes anotades. A pesar que el text està escrit en espanyol, - com no podia ser d'altra manera en aquella època -, resulta curiós que la majoria de noms de peixos o crustacis s'especifiquin en català.
Mentrestant, al costat de cadascuna d'elles vos exposo els preus que se'n pagaven en aquell temps, així com les oscil·lacions que aquests experimentaven (extracte, dades pertanyents al periode comprès entre 1955 i 1956).

- Llagostes: Entre 60 i 112 pessetes per quilo. Els preus més cars es corresponen amb la temporada estival, ... d'aquí llur pronunciada fluctuació. Sabem que la pescaven amb nanses en aigües menorquines, però allà no la podien vendre i és per això que després de conservar-la a l'interior dels vivers dels que podien disposar, transcorreguda la setmana tornaven a Cala Rajada per tal de despatxar-la. Això explica el perquè al llibre de registre només hi figuren les captures setmanals. Segons els testimonis recollits, "partien el dilluns i si el temps ho permetia tornaven a port el dijous, arribant l'endemà al migdia".
- Llomàntols: 12 pts/kg.
- Cranques: 12 pts/kg.
- Calamars: 16-25 pts/kg. Alternaven la pesca a l'encesa amb la de la llagosta. Així ho palesen les partides declarades simultàniament a la confraria de pescadors.
- Mussoles: 12-15 pts/kg.
- Quissones: 6 pts/kg.
- Gatvaires: 7 pts/kg.
- Bastina: 2,50 pts/kg. Per a aquells que no ho sàpiguen, quan els pescadors parlen de bastina s'estan referint als "peixos sense escata de la família dels taurons i les rajades. (...) Els donen aquest nom genèric per poder-los vendre, perquè el nom propi de cada peix lleva a la gent les ganes de comprar-lo. Peix de classe inferior poc agradable per a menjar. Refranyer popular: El millor que té sa bastina és s'espina". Això explica el mòdic preu que en feien pagar. Font consultada: Diccionari Alcover-Moll, en endavant DCVB, que és l'abreviatura més convencional. Etimològicament prové del llatí bestina, derivat de besta, és a dir, bestienc, en el sentit de "peixos carnissers o poc comestibles".

- Serrans: 11-14 pts/kg.
- Peix de prémer: 16 pts/kg.
- Dèntols: 20 pts/kg.
- Anfóssos: 25 pts/kg.
- Pàgueres: 25-32 pts/kg.

- Llampugues: 7-10 pts/kg.

I és clar, si sabem el peix que agafaven també podem intuir les tècniques de pesca i els ormejos que utilitzaven, tant i més quan he pogut corroborar-ho indagant i comparant un altre concepte força rellevant. I és que heu de saber que els germans Alzina també tingueren cura de reflectir totes les despeses relacionades amb el manteniment de la barca i dels estris de pesca. D'altra banda, repetiré un cop més que les dades analitzades concorden amb les que ens aportaren diferents informadors, circumstància que em permet concloure que pescaven la llagosta amb nanses, que pescaven els calamars a l'encesa, que calaven xarxes a pesar que fos aquesta la modalitat que menys els agradava, que també calaven palangres, - tot i que no puc determinar si aquests eren de fons o de superfície, encara que em decantaria per la primera opció -, i com és obvi, doncs no podien faltar les llampugueres, les arts amb les que capturaven aquesta espècie tan preada a Cala Rajada.
Aquests són els items que he seguit per a arribar a les conclusions abans esmentades. A l'exhaustiva relació de despeses suportades, hi trobem les següents referències implícites.

- Llagosta: Es fa menció de les mateixes nanses i del proveïment d'esca. Amb tot, hi ha un parell d'anotacions que us haig de confessar que m'han desconhortat i que fan referència a la compra de cinquanta quilos de joncs i de deu feixos de canyís procedents de Ciutadella, a raó de 25 pessetes cada feix. Si no empraven aquest material per a la confecció de cofes o nanses, ... perquè el feien servir? (18 de març de 1958).

- Xarxes: Cap de diferents mides, plom, - que aleshores ja es pagava a raó de quinze pessetes el quilo -, suro i anotacions del pagament de les hores efectuades per un adobador o mestre xarxer. "He entregado la cantidad de mil sien pesetas por el trabajo de armar cuatro artes" (15 de maig de 1960). Fins i tot s'en fa menció del nom del destinatari: "Toledo el redero".

- Palangres: Hams i fil de nylon. Cal destacar que aquest darrer producte no entrà al mercat illenc fins a la primeria dels anys cinquanta, perquè mentrestant solia emprar-se pèl de cuc, una "fibra molt resistent, brillant, que s'obté del budell dels cucs de seda sotmesos a una maceració en vinagre i que serveix per a lligar l'ham i mantenir-lo a certa distància de la canya o palangre que el sosté (...). També s'anomena pèl de seda i en substitució d'ell s'empra així mateix pèl de cavall" (DCVB). "Al nylon el portaven de França", - em comenten altres pescadors veterans als que també he tingut la fortuna d'entrevistar. "Era molt car i molt escàs", i efectivament, els germans Alzina el pagaren a noranta cèntims el metre (1956). D'altra banda i segons l'entrada registrada a la pàgina 397, corresponent al dia 18 de març de 1958, s'especifica l'adquisició del material per a la confecció de quaranta palangres: 600 metres de nylon i 1.200 hams, així com el preu estipulat per cadascun, a raó de 150 pessetes per palangre. He trobat una entrada similar el dia 15 de febrer de 1959, que al·ludeix la compra d'altres vint palangres i de mil hams del número 7.

- Pesca a l'encesa: Una modalitat que com ja he explicat abans compaginaven amb la pesca de la llagosta. Trobarem registres associats a la compra de làmpares, de fundes de cotó, de poteres i del manteniment dels fanals, que segurament s'alimentaven amb carbur o benzina.

- Llampuga: El saient comptable de dia 22 d'octubre de 1956 ens parla de la compra d'un total d'onze moles de cap (inversió de 1.007 ptes.), especificant que s'utilitzaren per a la confecció de llampugueres. També s'esmenten els pedrals. A títol informatiu heu de saber que en llenguatge mariner una mola és, entre d'altres accepcions igualment marineres, un "munt de corda plegada en forma de voltes circulars superposades, de manera que resti el conjunt clar i fàcil de desembolicar" (DCVB).

Pel que fa al volum de les captures, vos exposo alguns exemples a l'atzar: l'any 1955 tancaren l'exercici declarant haver capturat una mica més de 898 quilos de llagosta, obtinguent un benefici brut de 61.705 pessetes de les d'un temps; durant el transcórrer de la segona quinzena del mes de setembre de 1956 arribaren a pescar 201 quilos de llampuga, tancant l'exercici amb un total de 812,500 quilos de llagosta per un valor de 73.120 pessetes, però és clar, ... no sempre anava tan bé i és per això que trobam curioses anotacions d'un dels patrons, queixant-se de que del 30 de març i fins al 13 d'abril de 1957 només havien pogut sortir per fora a llevar les nanses una sola vegada. Més endavant escriu, "(...) con mucho mal tiempo y sin coger ninguna langosta" (27 d'abril del mateix any).

Altres curiositats.

Que aquest llibre és un petit tresor no cal dubtar-ho. La informació que se'n pot extreure és d'allò més abundosa i diversa. De fet, són tantes les referències que hi figuren que no sé com resumir-les o classificar-les.
D'entrada i per defecte professional, vos comentaré la que més ha despertat el meu interès: "275,85 pesetas por un par de remos para el bote". És a dir, que cal suposar que el llagut Alzina disposava d'un bot auxiliar, tot i que del seu nom o de la seva matrícula no en sabem res.

Un altre registre força significatiu al·ludeix a un sorteig efectuat per la confraria de pescadors, probablement de Cala Rajada, en el que participaren aportant una tarifa de sis pessetes, - "a razón de tres pesetas por suerte". El que no sabem és a quina modalitat de pesca es referia el sorteig en qüestió.
A més de les despeses associades al propi manteniment de la barca, distingint el material de la mà d'obra, també trobam referències sobre els despatxos a la Capitania Marítima, així com d'altres despeses generals. Aquests són alguns dels conceptes que he seleccionat per a compartir-los amb vosaltres:

- Despatx de la barca: 311 pessetes.
- Montepío: 38 pts.
- Assegurança mèdica: 40 pts.
- Subsidi d'enfermetat: 40 pts.

Eren tan escrupolosos que fins i tot he localitzat una partida de tres pessetes destinada a la compra d'espelmes, especificant que eren per a proveir-se de llum a bord, circumstància que ens permet especular amb la possibilitat que hi dormissin sovint.

Queden també reflectits alguns desplaçaments a Palma, motiu pel qual podem saber el que costava el correu des de Capdepera fins Artà, el valor d'un tiquet de tren des d'Artà fins a Palma, el que pagaren els mariners i el motorista de l'allotjament a un hostal de Ciutat i fins i tot el que costava una trucada de telèfon, l'enviament d'un telegrama o el menú d'una cantina.

Anècdotes que ens transporten als anys cinquanta i que ens parlen del modus vivendi d'aquell temps, ... i resulta com a mínim significatiu que la majoria de persones que visqueren aquella època precària coincideixin a l'hora de declarar que tanmateix no l'anyoren.
___________________________
Antoni Josep Munar Reus.

Ara sí.


Aquesta vegada el temps ens respectà i a pesar que dissortadament el nombre de participants fou més reduït, finalment poguérem celebrar la Primera Trobada de Llaguts Clàssics.
Pel que fa al capítol d'agraïments, crec que és prou just que comencem pels armadors i tripulants de les embarcacions que es concentraren a mitjan matí del dissabte als envoltants de S'Estelella.

El Nabab i el Savanna, que es desplaçaren des de la badia de Palma, l'Argentina i l'Alzina, que ho feren des de Portocolom, i el Cala Sarral, procedent de Portopetro. No per això deixarem de considerar l'esforç que feren la resta de tripulacions que es mobilitzaren la setmana anterior.


Després cal fer menció de les noves incorporacions, la qual cosa no deixa de ser una notícia excel·lent. M'estic referint a dos alumnes de l'escola de mestres d'aixa que han decidit complementar la formació que reben a Son Bonet amb l'experiència de navegar amb aparells llatins, en Daniel Bonet i n'Albert Gualda Ripoll, dos mariners valents que segurament s'embarcaran amb nosaltres en futures ocasions. Dóno per fet que en Jaume Cifre Bermejo hi té molt a veure amb aquest tema. Probablement és ell que els ha contagiat la curolla. Per cert, n'Urko Berioategortua participà per segona vegada deixant constància de l'interès que desperta en ell la vela llatina. Haig de dir que no fou necessari explicar-li com havia de governar les maniobres, perquè ja ho assimilà a Cala Rajada. Bon fitxatge, ... sí senyor.


D'altra banda, a tots els alumnes en general els hem de felicitar per la confecció dels trofeus que foren lliurats als participants. Uns trofeus que destaquen per la seva senzillesa i originalitat.

Després i com és obvi, cal esmentar el patrocini de l'Ajuntament de Llucmajor i les constants atencions rebudes per part del Club Nàutic S'Estanyol de Migjorn i del Club Nàutic S'Arenal, que a més d'assignar a la flota llanxes de salvament i suport logístic, ens afalagaren amb un sopar i un berenar d'allò més esplèndid.

Vingueren també altres convidats d'excepció, entre els que cal destacar a Bartomeu Homar, Antoni López Vidal, Antoni Mir Sánchez i el nostre estimat amic Francesc Gomis, que a més d'encuidar-se'n d'acompanyar als tripulants d'un port a l'altre, com sempre, aquesta vegada també sortí per fora amb el llagut.

Acabaré per comentar-vos que en Lluc Tomàs Munar, que fou durant molts anys armador de l'Alzina, s'emocionà de valent quan el veié en surada, just al mateix moll on tantes vegades hi romangué amarrat anys enrere.

M'haureu de perdonar si considereu que els comentaris que he penjat al nostre blog són massa concisos. Ho podeu atribuir a les altes temperatures que estem suportant i al fet que el mes d'agost és, ... doncs això mateix, ... el mes en que la majoria de mortals agafen vacances. I és que de cop i volta m'ha entrat una mandra tremenda a l'hora d'escriure. Els companys i companyes que sempre em recriminen que m'enrotllo com una persiana ho agrairan.

Quan hagi superat aquesta crisi anímica us comentaré amb tota mena de detalls els darrers complements que hem adaptat al llagut. Mentrestant, me'n vaig una estona a prendre el sol con les sargantanes a S'Areneta, la platjeta que hi ha davant ca meva. És un dels avantatges de viure a la barriada del Molinar de Llevant.

Les imatges que s'adjunten foren captades per Jaume Rosselló Cuní.

_________________________

Antoni Josep Munar Reus