dilluns, 18 de maig de 2009

VELES de COTÓ


Agraeixo en primer lloc al nostre amic Jaume Rosselló el seguiment que en fa a la seva web de les activitats que estem realitzant a bord del nostre llagut. El títol d'un dels seus comentaris, "Les veles de l'Alzina", em serveix d'excusa per a plantejar una qüestió que està passant desapercebuda.


Confeccionades per Josep Matheu Blanquet, un dels millors mestres artesans de les nostres illes, les veles de l'Alzina són de cotó. Amb els punys reforçats amb retalls de pell i la ralinga sargida per fora, es constitueixen per elles mateixes en un dels elements més interessants del conjunt, tant des d'un punt de vista estètic com etnològic. Això sense comptar amb l'harmoniosa disposició dels vessos i de les faixes de rissos, que augmenta encara més l'interès.
Un altre dia parlarem de l'eixàrcia que, tal i com haureu observat a les imatges que circulen per la xarxa, és d'allò més austera, ... i encara ho serà més. Amb tot, aquestes dades no revestirien major transcendència si no fos perquè la immensa majoria d'armadors de la flota llatina han optat al llarg d'aquests darrers anys per altres materials més moderns a l'hora d'aparellar les seves barques. No és que ho qüestioni, ans al contrari, sóc el primer que participo sempre que puc a les regates que es convoquen de cap a cap d'any. D'altra banda, no cal oblidar que d'ençà de les darreries dels anys vuitanta són moltíssims els bastiments que s'han recuperat per tal d'incorporar-los als circuits esportius, als que també hauríem d'afegir els de nova construcció. Tenim l'exemple del Llatí (1994) i del Nicator (1997), dos bots de vint-i-cinc pams d'eslora dissenyats i construïts pel meu pare, Antoni Munar Colom, amb la clara finalitat d'obtenir el seu màxim rendiment navegant a vela, i així ho constaten les seves enfuades línies d'aigua. També hem d'incloure el bot Cabrera (2007), construït pels alumnes de l'Escola de Mestres d'Aixa del Consell de Mallorca sota la direcció de Jaume Cifre Bermejo.

No cal dubtar, doncs, que el saludable esperit competitiu que presideix aquestes convocatòries és el factor que més ha contribuït a la preservació i dinamització de la flota, però que no s'enfadin alguns patrons si dic que aquest mateix esperit sovint tendeix a desvirtuar la genuïnitat dels bastiments i de llurs respectius aparells, al manco des d'una perspectiva rigorosament patrimonial.

Competició esportiva versus preservació del patrimoni flotant.

Són ambdós conceptes irreconciliables?. Durant el transcórrer de les jornades sobre marina tradicional celebrades l'any 1998 a Palamós (Promediterrània-98, 27 i 28 de juny), - organitzades per L'Estrop, l'Ajuntament de Palamós i el Museu de la Pesca d'aquesta mateixa localitat de la Costa Brava -, ja vaig manifestar els meus dubtes envers aquesta espinosa qüestió, fonamentant la meva intervenció en l'exposició dels detalls que separen ambdues tendències fins al punt de convertir-les en incompatibles, sobretot si tenim en compte la guerra de materials que es desfermà a la primeria i que provocà una pèrdua significativa de registres, així com la introducció de modificacions agressives que afectaven l'estructura del vaixell o el seu disseny original. Sortosament, les darreres actualitzacions sofertes pels reglaments de regata han corregit algunes d'aquestes desafortunades tergiversacions, compaginant sensibilitats i establint uns mínims tàcitament acceptats.

Aquell plantejament provocà en el seu moment l'enfadament i el rebuig d'un sector d'armadors i segueix induint hores d'ara enceses discusions, sense oblidar l'escissió que patí la classe de vela llatina i que s'atribuí al nucli dur d'un grup radical de talibans encapçalat per David Oliver Ramon, un mullah d'allò més integrista amb el que algunes vegades m'han relacionat si bé m'agradaria clarificar que no hi tinc res a veure.

En qualsevol cas i a pesar que estem parlant de móns no del tot antagònics, però que representen maneres de pensar i navegar diferents, del diàleg constructiu entre els defensors d'ambdues opcions sorgí el respecte i la impressió compartida de contribuir a la consecució d'un mateix propòsit. Al capdavall, allò que ens separa és la curolla que ens empeny a desenvolupar una mateixa activitat, ... navegar, i no crec pas que sigui un escull infranquejable. Personalment, gaudeixo igual d'embarcar-me amb el Nicator i lluitar per virar els primers la boia d'arribada, que de sortir per fora amb l'Alzina i governar maniobres més tradicionals, participant a les trobades de barques clàssiques. Crec que d'això se'n diu osmosi.

Malgrat tot, trobar la justa mesura no resulta gens fàcil. Noltros som els primers que ens hem topat amb tota mena de dificultats a l'hora d'aparellar l'Alzina. M'estic referint a tots aquells elements que no s'avenen amb el nostre discurs, però que ens hem vist obligats a incorporar perquè així ho exigeix l'autoritat marítima i el sentit comú. Són elements vinculats al govern de la barca i a la seguretat de llurs tripulants, que hem procurat ocultar o dissimular tot perseguint l'objectiu de preservar al màxim l'autenticitat del llagut per tal de convertir-lo en eco-museu flotant.

Un cop definits els eixos entorn als quals vertebrem cadascun de nosaltres les respectives actuacions, igualment legítims, caldrà abordar el tema que ens ocupa.

Llegendes urbanes.

A pesar del que hem exposat fins ara, si optes pel cotó a l'hora de confeccionar les teves veles sorgiran veus crítiques que qüestionaran la rendibilitat d'aquest tipus de teixit. Al llarg d'aquests darrers anys he escoltat hipòtesis de tots els colors: "... de veles de cotó ja no se'n fan, aquest material ha deixat de comercialitzar-se", "el cotó és molt delicat i sempre hi hauràs d'estar al damunt", "el cotó es podreix, el seu manteniment resulta molt costós i al cap d'un parell d'anys hauràs de comprar unes veles noves".
Per tal de rebatre aquests postulats hauria de bastar que us contés que mentre no disposàrem dels diners suficients per a comprar unes veles noves, en David Oliver i jo sortírem a navegar en nombroses ocasions amb les del llagut Grumete, que ens regalà el meu pare i que foren confeccionades allà cap als anys seixanta. Quaranta i busques d'anys després efectuàrem els primers assajos amb el Nueva Catalina fent servir un triquet i un floc que, a pesar del temps transcorregut, lluïen d'allò més bé. També haig de dir que no guanyàrem cap regata i que gairebé sempre arribàvem els darrers, però ja hem parlat abans d'aquest tema i no cal insistir-hi més, ... el cas és que arribàrem.
En certa mesura, aquestes reminiscències palesen la pèrdua de la memòria col·lectiva, un dels aspectes que més ens preocupen. A pesar de tot, la cadena de transmissió oral no s'ha trencat i els nostres pares o els nostres avis ens poden explicar amb tota mena de detalls com ho feien per a conservar les veles en condicions òptimes d'ús, ... només els hem d'escoltar.
Què fem si plou i les veles s'impregnen d'aigua de pluja?. Convé netejar-les sovint amb aigua dolça per tal d'eliminar el salnitre adherit?. Són preguntes que només un cercle reduït d'entesos saben respondre amb autoritat, però per tal de no perdre el fil argumental ja trobarem altres ocasions per a parlar del seu correcte manteniment, que d'entrada us confessaré que no resulta gens dificultós, tant i més si considerem que actualment existeixen empreses que es dediquen al tractament i neteja de qualsevol tipus de material, ja bé sigui aquest sintètic o natural.
Mentrestant, que quedi clar que el cotó és un teixit de gran qualitat i que la seva durabilitat va més enllà de la que pugui oferir qualsevol altra matèria primera. Ho dic sobretot perquè, si del que estem parlant és d'alta competició, unes veles de dacron o de kevlar també s'han de canviar de tant en tant perquè amb el propi ús es deformen i deixen de ser competitives.
Ja que hem abordat aquest assumpte m'agradaria afegir un nou dilema, aquesta vegada des d'una perspectiva més ecològica. El cotó és un teixit cent per cent natural, al manco el que hem escollit per l'Alzina, una circumstància que en comptes de distorsionar els nostres esquemes el que fa és enriquir-los i omplir-los de continguts. Pensen alguns que és aquesta una aposta massa expeditiva i dubten del seu assoliment, però és molt més respectuosa amb l'entorn, molt més neta. És un model basat en l'ús de matèries primeres naturals, renovables i reciclables.
Què fem amb unes veles de kevlar o dacron quan deixin de ser útils?. Quin segon ús podrien rebre?. Es poden reciclar?. El cotó, en canvi, resulta més rendible i un cop finalitzat el seu cicle útil llur reciclatge no genera cap tipus de problema.
El temps acabarà per dilucidar qualsevol dubte i si les nostres expectatives es compleixen, transcorreguts vint anys l'Alzina seguirà arborant les mateixes veles, ... i si per mala sort els hem de reparar i porten algun pegat o retall, doncs encara semblaran més autèntiques. Ja en parlarem arribada l'hora i si m'haig de retractar ho faré, però n'estic segur de guanyar aquestes messions i que passaran molts més anys abans que ens plantegem la necessitat de substituir-les per unes de noves. Fins i tot després seguiran suscitant un indubtable interès museològic.
Altres fórmules més ràpides d'aclarir dubtes: sortiu a navegar amb nosaltres i comprovareu la versatilitat del nostre aparell i la consistència de les veles, circumstàncies que com ja he dit abans i amb total independència de la qualitat del teixit, s'han d'atribuir a l'art i a la professionalitat del mestre veler que les confeccionà.
______________________
Antoni Josep Munar Reus