dimecres, 26 d’agost de 2009

Voluntaris.

Divendres dia catorze d'agost.

Era d'obligat compliment. Cercàvem la manera d'agrair als nostres amics el que havien fet per nosaltres i se'ns va ocórrer organitzar una sortida testimonial amb l'Alzina. Vos estic parlant d'un nombrós grup de voluntaris que durant el transcórrer de 2007 ens ajudaren a traslladar a l'interior de les Coves de Bellver totes les barques que custodia l'Associació d'Amics del Museu Marítim de Mallorca, prop de vint bastiments de diferents tipologies que d'ençà de 2004 havíem anat concentrant a una nau situada entre S'Horta i Portocolom. D'aquí prové precisament el nom amb el que batejàrem la iniciativa, el Projecte Sa Nau, perquè es tractava d'una antiga granja molt ben orientada i proveïda d'un doble sostre que garantia la correcta conservació del nostre estol d'embarcacions, procedents la majoria d'elles de donacions efectuades per particulars, per algunes administracions públiques o que havien causat baixa a la llista tercera de pesca professional.

Anys enrere havíem intentat convèncer a les autoritats competents sobre la necessitat d'habilitar un espai que reunís les condicions adients per a materialitzar el nostre objectiu, però a pesar que també ens adrecàrem al sector privat i a determinades fundacions i entitats bancàries, les nostres gestions no prosperaren. És per això que optàrem per llogar el local abans esmentat, on hi començàrem a dipositar embarcacions a partir de l'estiu de 2004. El Vírgen de Fátima fou dels primers, un llagut procedent de la llista tercera que tenia el seu port base a la Colònia de Sant Jordi. Després es produí un goteix constant de bastiments que rescatàrem de diferents indrets de l'illa. Bots, pasteres, gussis, motors antics, ... sempre que revestissin un cert interès patrimonial portàvem a terme la mateixa operació. En Josep Massot Tejedor s'encuidava dels tràmits administratius per a validar la seva donació, mentre que un servidor es responsabilitzava dels trasllats.

Però l'any 2007 ens veiérem obligats a abandonar la nau per qüestions alienes a la nostra voluntat i a força de pregar aconseguírem que l'Ajuntament de Palma ens concedís un espai alternatiu. Gràcies a les gestions realitzades per Josep Massot ens permeteren ocupar una de les caves de Bellver i començà una nova diàspora.
En David Oliver Ramon ho especifica clarament a l'article que recentment ha publicat al seu blog
El títol és prou eloqüent per ell mateix, "Sobre un home que transportava barques (...)". No m'ho havien dit mai.

Sigui el que sigui i a pesar dels gratificants comentaris d'en David, no vaig actuar tot sol. Sempre presumeixo de que sóc molt afortunat i de que tinc més amics dels que probablement mereixo. Per paga han de bravejar quan poden i em complau comentar-vos que cada vegada que havíem de moure una barca només ho havia de suggerir als meus amics del Cos de bombers de l'Aeroport de Palma i automàticament s'oferien un parell de colles de voluntaris. Una vegada està bé i dues també, però crec recordar que arribàrem a efectuar més de trenta maniobres tot just disposant del nostre enginy i d'un instrumental més aviat rudimentari.

La junta rectora de l'AAMMM escoltà les nostres propostes i començàrem per les embarcacions més petites, que com és obvi no implicaven tants problemes logístics. No obstant això, recordo una de les operacions més complicades i em servirà d'exemple per a destacar el grau de dificultat que aquestes comportaven, ... i això que només es tractava d'un bot de vint-i-dos pams d'eslora.


L'Alzina estacionat als envoltants de la nau, poc abans de traslladar-lo a Son Bonet per tal de procedir a llur restauració.

Una panyora o un botó de mostra.

Cala Llombards. Un horabaixa qualsevol entre setmana de la primavera de 2005.

La viuda del propietari del Semar, que a més de signar el pertinent contracte de donació ens mostrà els secrets, - és a dir, els amagatalls que la seva família utilitzà durant la postguerra per a dipositar-hi els carragaments procedents del contraban -, era la segona vegada que ens obria les portes de l'escar a l'interior del qual hi romania el bot, que es conservava en bon estat. Aquesta vegada ens acompanyà Jaume Cifre Bermejo, mestre d'aixa felanitxer, perquè el nostre principal repte consistia en superar el pronunciat espai buit que restava entre la barraca i la mar, ... i no ho veiem gens clar.
Hauria d'haver començat per explicar-vos que les fortes tempestes de l'hivern anterior s'havien engolit literalment el llenegall, aïllant l'escar i deixant anar la rissaga els enderrocs pels envoltants. No sé si heu tingut la sort de visitar aquesta emblemàtica cala, que com ja he escrit abans amaga molts més tresors dels que estan a la vista, però a força d'estudiar-nos el terreny arribàrem a la conclusió de que hauríem d'improvisar una mena de llitera o d'escala proveïda d'uns travessers prou resistents com per a suportar el pes del bot, i que fos prou llarga com per a procedir a la seva fusa en condicions. Acordàrem que en Jaume Cifre s'encuidaria de confeccionar-la, mentre que jo havia de reclutar un grup de primera intervenció. Un dels tres companys que s'oferiren és afeccionat a l'escalada i preparà el seu equip i altres estris que agafàrem del parc de bombers: caps, grillons de seguretat i un polispast.
Pocs dies després ens desplaçàrem fins a Llombards amb el meu cotxe. Cap al migdia ens esperava el nostre amic Jaume amb la consistent passarel·la que havia construït i el més problemàtic consistí en assegurar-la entre les roques. De fet, amb l'aigua que ens cobria la cintura vam haver d'amuntegar nombrosos pedrals per tal d'anivellar-la. Després de fermar dos caps de seguretat al Semar disposàrem una barra de través per sobre de la regala que ens ajudà a conservar-lo en equilibri, mentre la resta d'operaris frenaven l'embranzida que anava agafant a causa del pronunciat rost del trespol. El tram més difícil fou sens dubte el de la passarel·la, però a pesar que no poguérem evitar que es trenqués l'escua de babord, ens en sortírem prou bé.

El Semar tot just després de la seva accidentada fusa a Cala Llombards.

Un cop en surada vaig saltar a bord i mentre els companys començaven a desmuntar l'aparatós dispositiu que havíem armat, vaig neutralitzar les petites vies d'aigua que s'havien declarat amb una mica de sèu i un parell de bolles d'estopa, armant tot seguit els rems per tal d'acostar-me al llagut que m'estava esperant a l'entrada de la cala. En Jeroni Maura Pujol, un gran amic del meu pare, és el patró del Dorado i disposa d'un amarrament al Port de Cala Figuera de Santanyí, que és cap on em portà de remolc tal i com havíem planificat. Allà podríem disposar d'un llenegall i d'una esplanada prou ampla i accessible que facilités l'avarament i la posterior maniobra de càrrega del bot, mentre que a la platja de Cala Llombards hagués resultat del tot impossible i ni tan sols ens ho plantejàrem.
La mar estava una mica remoguda i vam haver de reduir la marxa, circumstància que demorà la nostra arribada. Mentrestant, els meus amics ja feia estona que havien arribat a Cala Figuera i ens esperaven plàcidament asseguts a la terrassa d'un bar des d'on es domina la bocana del port. No els resultà difícil detectar la presència d'un llagut remolcant un bot i de seguida s'acostaren a l'avarador on finalment deixàrem estacionat el Semar, a l'espera que un transportista el traslladés fins a la nau de Portocolom.
Una petita odissea com haureu pogut comprovar. Una jornada intensa que implicà la coordinada participació de sis persones que dedicaren el seu temps de forma totalment altruïsta. Què més es pot demanar?.
I és clar, si moure un bot de vint-i-dos pams pot arribar a reportar tants problemes, imagineu-vos un llagut de trenta-sis pams o de quaranta-dos. Amb independència de si efectuàrem les maniobres a Portocolom o si ho férem a Bellver, - perquè el cert és que aquestes barques s'han passejat per mitja Mallorca sense arribar a concretar amb certesa el lloc idoni on poder-les concentrar, palesant així el poc interès que desperta llur preservació -, cal destacar que els transportistes als que ja ajudàvem a carregar el vaixell al camió en els punts de partida, tot just es limitaven a descarregar-lo davant dels portals de cadascun dels indrets esmentats. Pel que fa a les Coves de Bellver, en David Oliver comenta al seu article algunes de les serioses dificultats amb les que topàrem, sobretot a conseqüència de la baixa altura del sostre de la cava que ens assignaren. D'altra banda, és el mateix que ens passava amb els portals d'accés de la nau de Portocolom. Això és tant com dir que bona part de les maniobres s'havien d'efectuar a mà, fent servir corrons, parats, alçaprems, ternals, molt de sèu i molt d'enginy per tal d'evitar accidents o desperfectes. Això sí, com ja us he dit abans disposàrem en tot moment d'un capital humà de primera categoria. Repartint els nostres esforços, recuperàrem les antigues tècniques emprades pels nostres pares i padrins a l'hora d'avarar les seves barques, ... i també recuperàrem algunes paraules i expressions que actualment estan en desús i que servien per a definir-les.

Records d'infantesa.
Avís per a navegants. Es tracta d'un incís. Aquells que es vulguin estalviar la lectura dels dos següents capítols que demostren que qui els escriu s'està desviant del tema que ens ocupa, ho poden fer sense contemplacions.
Els dos clubs nàutics que hi ha a la meva barriada són dels més antics de Mallorca. A Ca'n Pere Antoni també hi havia un mollet i els pescadors avaraven sovint les seves barques a la platja. Quan arribava el mal temps tothom es mobilitzava per a deixar-les a redòs i quan els mestres d'aixa enllestien un nou bastiment la gent s'implicava en el seu trasllat des dels obradors fins al Club Marítim del Molinar de Llevant o el Club Nàutic Portitxol, on disposaven de llenegalls i gigres. Com és obvi, també recordo que cada vegada que el meu pare construïa un llagut els seus amics l'ajudaven a treure'l de la drassana i a portar-lo fins a l'avarador pels carrerons del barri. Qui més qui manco tenia una barca, i és clar, un dia per tu i un altre dia per mi.
Un cap i un barret.

Dirigien l'operació els més entesos i la resta del personal es repartia entorn a la barca per tal de conservar-la "en balanç", a l'espera de les instruccions precises que es traduïen en expressions molt concretes. "Catxa de popa", "Catxeu i revireu cap a estribord" (ja us explicaré un altre dia el que significa catxar en llenguatge mariner). Una mena de codi integrat per un conjunt de veus i locucions genèriques que definien cadascuna de les maniobres que s'havien d'executar.
Fins que arribà el progrés i la modernitat, arraconant els vells costums i totes aquestes paraules que senzillament han deixat d'utilitzar-se. Per cert, en circumstàncies semblants li enflocaren al meu pare el seu malnom, ... que he heretat de rebot i sense tenir-ne cap culpa perquè ni tan sols era nat.

Amb tot, sóc conscient que he espinzellat una sèrie de conceptes prou rellevants com perquè els tornem a abordar amb major deteniment. Ho faré més endavant i m'agradarà compartir amb vosaltres totes aquestes inquietuds, ... el tema del voluntariat, del sobrenom del meu estimat mestre, de les paraules perdudes i de les Coves de Bellver, però per tal de no perdre el fil argumental no ens quedarà més remei que reprendre'l.

Agraïments.

Deixeu-me que us conti que fa vint-i-dos anys que em vaig incorporar al Servei de Salvament i Extinció d'Incendis de l'Aeroport de Son Sant Joan, la qual cosa significa que sóc dels més veterans i estic en disposició d'assegurar que els bombers més joves són els que estan més preparats. M'ho direu a mi que a pesar de les experiències viscudes no els arribo a la sola de les sabates. També són els més entusiastes. Ho porten a la sang i a més d'anar sobrats físicament, la formació que han rebut, la seva capacitat resolutiva aplicada en els moments més crítics i el seu bagatge professional són d'admirar.

A més d'un servidor i del nostre patró, Gabriel Rosselló Torres, s'embarcaren amb l'Alzina en Jaume Puigros Llull, Francesc Plaza Muñoz, Llorenç Trujillo Porcuna, Miquel Mas Pereiro i Miquel Riutort Riutort, i per tal de complaure a la resta d'amics que tenen el mateix dret adquirit haurem d'efectuar altres sortides.

Espero no deixar-me'n cap: Antoni Casas Bestard, Antoni Moll Lladó, Antoni Merino Ortíz, Enric Campins Santucci, Guillem Marquès Alomar, Ivan García Santos, Jaume Canyelles Homar, Juan Antonio Ferreiro Flores, Joan Joaneda Bota, Joan Munar Roca i Víctor García Viejo.
A tots ells, ... gràcies de tot cor. Això no es paga amb diners.

Em comprometo a organitzar una megafesta a la meva drassana, el mateix escenari on hem celebrat moltes altres bauxes. Aquesta serà la fórmula ideal per a reunir-los a tots i així ens podrem fer una foto de família. Fa més d'un any que en parlem, però sóc més caparrut que el peix de xarxa i tanmateix la convocaré.
En tot cas ho faré a partir de la segona quinzena d'octubre, perquè mentrestant em dedicaré a d'altres curolles que no em mantindran del tot apartat de les barques, a pesar que sempre ha estat aquesta la meva intenció. M'estic referint a una maravellosa maqueta d'un llagut desproveït de coberta que roman exposada al Museu d'Història de Manacor. La seva directora, Magdalena Salas Burguera, em proposà presentar la peça del mes, ... en aquest cas del mes de setembre. Si consulteu la seva web ho entendreu de seguida. Es tracta d'una iniciativa molt pràctica. Cada mes es presenta a la Torre dels Enagenistes una peça incorporada al museu, celebrant una conferència oferida pels experts en cada matèria, ja bé es tracti de ceràmica, d'àmfores, d'alguna troballa de les excavacions arqueològiques que es realitzen als jaciments del municipi o d'alguna de les maquetes de la col·lecció de miniatures. Després es confecciona la pertinent fitxa museística i es penja a la mateixa web.
Com tantes altres vegades, em vaig trobar estret i vaig pregar a David Oliver que em donés una mà. M'encuidaré d'explicar al públic assistent alguns conceptes tecnològics vinculats al model reduït, mentre que en David abordarà aspectes històrics associats a la tipologia representada, que ja vos puc avançar que són d'allò més interessants.

Hi esteu tots convidats. A les 17:15 hores del dissabte dia dotze de setembre.
__________________
Antoni Josep Munar Reus